RUTES DEL PARE SERRA (I): de Vilafranca al Puig de Bonany

Creu en memòria del Pare Serra (1949)
@Fita_a_Fita:
@AnyJuniperSerra @Juniper300 #fjs300
INTRODUCCIÓ:
Amb motiu de l’Any Juníper Serra (1713-2013), FITA A FITA inicia una sèrie de rutes que tenen per objectiu el puig de Bonany (conegut també fins al segle XVII com el Puig de Maria o de Son Burgues). Es tracta d’una muntanya amb un arrelament molt especial per a tots els habitants d’aquella contrada –Petra, Sant Joan i Vilafranca de Bonany-, que hi troben en el seu cap curucull el referent espiritual de la Mare de Déu de Bonany, ubicada al santuari del mateix nom. Aquesta mare protectora i bondadosa va ser la que feu possible que el 1609 fos un bon any pels petrers, amb pluges abundoses després d’una llarga sequera. Però aquesta muntanya de 322 metres d’altura, ubicada al bell mig del Pla de Mallorca, té una altra significació especial. Va ser el lloc escollit pel Pare Serra per acomiadar-se de Mallorca, dels seus familiars i amics, abans de partir a “evangelitzar els gentils” i fundar nombroses missions a la Baixa Califòrnia.
En el programa FITA A FITA: RUTES DEL PARE SERRA (I) del programa A VIVIR QUE SON DOS DIAS/Radio Mallorca-Cadena SER, parlàrem amb Tomàs Vibot, autor del llibre “Juníper Serra, el viatge”, on es conta l’odissea de nou mil quilòmetres d’aquest franciscà mallorquí per terres americanes. Un viatge llarg, dur, farcit d’anècdotes i que, a més, va fer coix a causa d’una ferida a la cama que l’acompanyà bona part de la seva vida. SEMPRE ENDAVANT!!!
ITINERARI:
La nostra primera ruta comença a Vilafranca de Bonany, que fins el 1813 formava part del municipi de Petra. Sortim de la Plaça Major en direcció nord pel carrer de Fra Lluis, fill il·lustre de la vila. Joan Mestre Oliver “Fra Lluís de Vilafranca” (Vilafranca 1770-1847). Historiador, bibliòfil i religiós. Ingressà a l’ordre caputxí. Fou bibliotecari del convent dels caputxins i disposà d’una de les col·leccions bibliogràfiques més importants del moment. Fou amic i col·laborador de Gaspar Melchor de Jovellanos i Joan Ramis, entre d’altres. El carrer on es troba la seva casa natal du el seu nom.
Casa natal de Fra Lluís de Vilafranca

Després d’aquesta primera topada amb la història, travessam la Carretera de Palma (fins fa dos cents anys, aquesta era la partió entre el terme de Petra i Sant Joan) cap a la plaça Tomeu Penya(cantautor), que la tenim just al davant nostre. Bartomeu Nicolau Morlà, “Tomeu Penya” (Vilafranca 1949), és un personatge il·lustre de la vila i un referent musical indiscutible de la música a les nostres illes, que des del 2001 dóna nom a aquesta plaça. Ha estat guardonat amb el Premi Nacional de Música el 1992, entre moltes altres distincions. Les seves cançons s’inspiren en la música popular i en el country.

Plaça Tomeu Penya

Continuam ara direcció nord pel carrer del Pare Jaume Rosselló, fins a trobar a la nostra dreta el carrer des Vent, per on seguirem la marxa. Jaume Rosselló Mayol, el “Pare Jaume Rosselló” (Vilafranca, 1873-Escorca, 1934), ingressà el 1894 a la congregació dels Missioners dels Sagrats Cors i s’ordenà de prevere. Fou superior general de la congregació entre els anys 1928 i 1933 i prior de Lluc del 1933 al 1934. Destacà com a promotor d’exercicis espirituals pels obrers i joves, en el context de la restauració catòlica mallorquina, i com a predicador popular.
Situats ja en el carrer des Vent, aquest ens menarà progressivament cap als afores del poble. Però aviat haurem de tombar. El tercer carrer a l’esquerra és una camada, el camí de Son Perxana (o també dit de Son Pons). A l’entrada, hi trobarem a la dreta un dipòsit d’aigua on hi carreguen els camions. Aviat deixarem l’asfalt i començarem a trescar per un camí de terra que progressivament (nord/nord-est) va guanyant altura alhora que ens ofereix belles perspectives del Pla i de les Serres del Llevant.

Vilafranca des del camí de Son Perxana
Bonany des del camí de son Perxana

Després d’una forta pujada, el camí volta a la dreta i es fa planer durant una bona estona fins que torna a enganxar una empitada forta. Aquí deixarem un tram asfaltat a l’esquerra, mentre que el nostre camí inicia un descens ràpid i breu fins que arribam al creuer amb el camí de Son Cartet (un indicador ens parla del camí de Son Torrat, més conegut així pels petrers). Nosaltres mantindrem direcció nord-est fins que aviat trobarem a l’esquerra l’indicador del Camí de Sa Fonteta i del Santuari de Bonany. En vint minuts serem a dalt. Abans però haurem de fer una aturada a la Fonteta de la Mare de Déu i a la Creu de Pedra de Bonany, inaugurada el 1949 amb motiu del dos-cents aniversari del comiat del Pare Serra, en aquest mateix lloc, cinc dies abans de partir cap a Mèxic i la Baixa Califòrnia.

Fonteta de la Mare de Déu
Mare de Déu de Bonany
Santuari de Bonany

Després de visitar el santuari, construït entre els segles XVII i XVIII, toca arribar al cim d’aquesta muntanya. Si voltam l’església per la dreta, trobarem aviat un tirany que en deu minuts en menarà per damunt la carena fins el vèrtex geodèsic del Puig de Bonany, dins la possessió de Son Conill.

Cim de Bonany (322m)
Santuari de Bonany

Retornats al santuari, després d’una ràpida visita al cim del Puig de Bonany, la tornada a Vilafranca la farem pel mateix camí de pujada; llevat que en arribar al creuer dels camins de Son Perxana i de Son Cartet, predrem per aquest darrer. Així, voltarem a l’esquerra i aviat trobarem l’asfalt que ja no abandonarem fins a Vilafranca. En vint minuts, després d’un revolts del camí que pugen i baixen, trobarem uns hivernacles blancs (Can Esteva) a la dreta i un camí asfaltat que direcció sud-oest ens durà fins al carrer des Vent, pel qual entrarem en es poble, tancarem el circuit i arribarem a la Plaça Major, després de passar pels carrers del Pare Jaume Rosselló i de Fra Lluis, i travessar la plaça Tomeu Penya. JCP

Mapa de l’itinerari


Sant Bernat de Menthon 2013

Puig de Sant Salvador 509m
(Felanitx, 16 de juny de 2013)
Vista del Puig de Sant Salvador, des dels afores de Felanitx

La festa de Sant Bernat de Menthon, patró dels muntanyencs, es desplaça enguany a la zona de Llevant de Mallorca. En concret, al Puig de Sant Salvador, també conegut com el Puig de la Mare de Déu de Sant Salvador, que es troba al terme municipal de Felanitx i té una altura de 509 metres. 

Santuari de Sant Salvador

El grup excursionista Estol Titines és l’encarregat enguany d’organitzar la tradicional festa dels muntanyencs, amb el suport de l’Arreplegada de Grups Excursionistes de Mallorca.
La concentració es farà la matinada del diumenge 16 de juny a l’esplanada del cementiri de Felantix (4:45h), d’on es partirà un quart d’hora més tard en direcció al puig pel camí de Son Quelles, primer, i pel camí vell de Sant Salvador, després. 

Des del monument a Crist Rei, a l’extrem més oriental del puig, es contemplarà la sortida del sol, que es preveu es produeixi devers les 6:15 (sempre que el temps i els niguls ens ho permetin).

A continuació, els nostres músics de capçalera, Xisco Hernàndez –xeremier- i Jaume Riutort –flabioler-, anunciaran l’arribada d’un nou dia i l’inici dels actes de la gran festa dels muntanyencs. 

A les 6:30, mossèn Pere Estelrich, de l’Alqueria Blanca, oficiarà la missa solemne de Sant Bernat als peus del monument. Tot seguit, Josep Grimalt Vidal –en Pep de sa cova- ens guiarà pels secrets del puig de Sant Salvador. Acabarem aquesta passejada per la història del puig amb una berenada, el tradicional PANCARITAT DE SANT BERNAT, on tots els grups hi aportaran el seu granet d’arena perquè ningú pateixi gana o set en aquestes primeres hores del dia. 

Abans, però, hi haurà parlaments i homenatges per part del grup organitzador i dels membres de s’Arreplegada. El descens del puig es farà per un itinerari alternatiu, proposat pel grup Estol Titines, i que inclou una vista al castell de Santueri.

Per més informació i coordinació de la berenada podeu contactar amb en Sebastià Riera 686.507.667 o amb en Toni Adrover 971.837.266/620.103.753.
SALUT I MOLTS ANYS!!!
Joan Jaume (696.286.581) i Joan Carles Palos (650.777.596)
Arreplegada de Grups Excursionistes de Mallorca
Visió del Puig de Sant Salvador des del camí de Son Cartet, Vilafranca de Bonany
Informació sobre Sant Salvador

Damunt la muntanya més alta del terme, aquest Santuari del segle XV mostra en la seva hostatgeria, la Imatge de la Verge i un retaule Gòtic. La primera església, una ermita, va ser edificada l’any 1348, després de la pesta negra i va estar dedicada al Salvador en l’advocació de Passio Imaginis. La que existia en el segle XVII (no sabem si encara era la primitiva, engrandida o una segona, nova) constava de dues capelles, la principal dedicada a la Passio de la Imatge, i l’altra, a la Mare de Déu. Els anys 1707-1734 va ser construïda l’església actual, i la imatge de la Mare de Déu passa a l’altar major mentre que el retaule de Passio Imaginis ocupava una capella lateral. Durant els anys 1930-1942 es feren grans reformes en el presbiteri i va esser esculpit un retaule nou d’alabastre. La imatge de la mare de Déu va assolir l’honor de la coronació pontifícia l’any 1934, solemnitat celebrada en el replà de l’església parroquial. La carretera actual va esser construïda els anys 1923-1927. Tant l’edifici del Santuari i dependències com la muntanya són propietat del Bisbat el qual té encomanada des de l’any 1891 l’administració a la Congregació d’ermitans de Sant Pau i Sant Antoni. Les festes que se celebren actualment són el diumenge següent al 8 de setembre, aniversari de la coronació de la Mare de Déu, i el diumenge de l’Àngel. A dalt del Puig de Sant Salvador, ens trobam també amb un monument a Crist Rei. Les primeres pedres foren beneïdes i col·locades el 20 de maig de 1928.

De dreta a esquerra: Gori Puigserver, el Pare Rafel M.SS.CC. de Lluc, el bisbe Teodor Úbeda i Benigne Palos.
Sa Rateta, 1980 
SANT BERNAT DE MENTHON
PATRÓ DELS MUNTANYENCS

Història de la festa a Mallorca

Al principi del mes de juny de 1952, el meu pare, Benigne Palos i Vadell, va descobrir per una nota publicada al diari “La Vanguardia” de Barcelona que els muntanyencs teniem un patró celestial. L’esmentada nota donava compte amb tot detall de la inauguració al massis del Monseny d’una capella dedicada a Sant Bernat de Menthon (15 de juny), patró dels muntanyencs.
Aleshores se li va ocórrer que podria ser una cosa bona, organitzar cada any una missa per celebrar la festa del sant patró dels muntanyencs. I ho va ser. La prova és que des de 1952, els muntanyencs ens troben anualment a un cim diferent de la Serra de Tramuntana i, més recentment, a altres alçàries de Mallorca.
Els meus pares, Benigne i Francisca, a l’ermita de Bonany el 2002

Cronologia de Sant Bernat de Menthon a Mallorca:

1952.- La primera missa no es va poder celebrar dalt d’un cim per manca de temps i va tenir lloc el 15 de juny a l’esglèsia de Sant Gaietà de Palma.
1953/1956.- Durant aquests anys es va fer al Puig Major de Son Torrella (Escorca).
1957.- Al Castell del Rei (Pollença).
1958.- Al Puig Major de Son Torrella (Escorca).
Acomiadament d’aquest entranyable cim, ocupat des de llavors per les forces militars americanes i espanyoles de l’Exèrcit de l’Aire.
1959/1966.- No hi va haver celebració.
1967.- Castell del Rei (Pollença).
1968.- Sa Gubia (Bunyola).
1969.- A l’esglèsia de Sant Pere d’Escorca.
1970.- Al Puig de Massanella (Escorca).
A partir d’aquest any, la festa consistí en una marxa nocturna per veure sortir el sol dalt d’un cim, on també se celebrava la missa.
1971.- Al Puig Tomir (Escorca).
1972.- A la Talaia de la Victòria (Alcúdia).
1973.- Puig de Galatzó (Estallencs, Calvià i Puigpunyent).
Creació del Grup Excursionista de Mallorca (GEM) i la festa se continua celebrant amb el suport d’aqueta entitat degana del muntanyisme a l’illa. 
1974.- Puig Roig (Escorca).
1975.- Es Tossals (Escorca).
1976.- Puig des Teix (Deià).
S’hi va pujar per Valldemossa.
1977.- Mola de s’Esclop (Andratx).
1978.- Sa Cuculla de Fartàritx (Pollença).
1979.- Es Penyal de Migdia (Escorca).
1980.- Sa Serra de sa Rateta (Bunyola).
1981.- Es Fumat (Pollença).
1982.- Sa Talaia d’Albercutx (Pollença).
1983.- Serra des Cavall Bernat (Pollença).
1984.- Sa Bretxa Vella (Escorca).
1985.- S’Entreforc (Torrent de Pareis/Escorca).
1986.- Puig Major (Escorca).
Després de vint-i-vuit anys, Sant Bernat i la festa dels excursionistes tornen al cim més alt de Mallorca.
1987.- Coll Ciuró (Escorca).
1988.- Serra de Sant Vicent (Pollença).
1989.- Coll des Cards Colers (Escorca).
1990.- Sa Talaia Moreia (Artà).
1991.- Puig de Maria (Pollença).
1992.- Puig de Son Roig/Serra de Galdent (Algaida).
1993.- Puig de Sant Nofre-Sa Bastida (Sant Joan).
1994.- Sa Moleta de Cals Reis (Escorca).
1995.- Puig d’Alpara-Sa Carbonera (Sant Llorenç/Artà).
1996.- Puig des Porrassar (Artà).
1997.- Puig de Santa Eugènia (Santa Eugènia).
1998.- Sa Teula-Cap de Menorca-Es Coll Baix (Alcúdia).
1999.- Capella de Son Mascord (Sa Pobla).
2000.- Es Cap des Pinar (Alcúdia).
10 i 11 de juny de 2000
Concelebraren Mossèn Josep Estelrich i el Pare Amador Bauzà, missioner. GEM i FBM. El Grup Excursionista de Mallorca ret homenatge a François Company Estades, per la seva trajectòria muntanyenca, lliurant-li un trofeu en forma de fita.
2001.- Es Penyals de Son Nebot (Escorca). 
9 i 10 de juny de 2001
Mossèn Josep Estelrich. GEM i FBM. Es ret homenatge a Jeroni Calafell, per la seva trajectòria muntanyenca.
2002.- Ermita de Bonany (Petra).
15 i 16 de juny de 2002
Concelebraren Mossèn Josep Estelrich i Mossèn Pere Font. GEM i GEV.
2003.- Sa Panada (Galatzó-Es Capdellà).
14 i 15 de juny de 2003
Concelebraren Mossèn Pere Orpí i Mossèn Josep Estelrich, aquest darrer es jubila i se li ret un homenatge.
2004.- Puig Montibudell (Son Alzines-Escorca).
12 i 13 de juny de 2004
Celebrà la missa Mossèn Pere Orpí. GEM. Enguany, el 13 de juny, la missa fou celebrada per mossèn Pere Orpí dalt del Puig de Montibudell, situat a la possessió de Son Alzines a Escorca. La berenada i els parlaments es feren al bosc de l’àrea recreativa de Menut II.
2005.- Puig de Ses Covasses (Binifaldó-Escorca).
18 i 19 de juny de 2005
Celebra la missa Mossèn Pere Orpí. GEM. Es fa una berenada a les cases de Binifaldó.
2006.- Penyals Covassos (Son Ferrà, Esporles).
2007.- Es Caragol (Galatzó, Calvià).
2008.- Puig del Telègraf (Sant Llorenç des Cardassar).
A partir d’aquest any, ho comença a organitzar l’Arreplegada de Grups Excursionistes de Mallorca.
2009.- Oratori del Sagrat Cor de Jesús (Serra del Llodrà, Manacor).
2010.- Oratori de Sant Honorat (Puig de Randa, Algaida).
2011.- Santuari de Consolació (S’Alqueria Blanca, Santanyí).
2012.- Puntals de Valldurgent (Serra de Na Burguesa, Palma).
2013.- Puig de Sant Salvador (Felanitx).
JCP

UN CAMÍ DE LLEGENDA

CAMÍ DES CORREU
(Esporles-Banyalbufar)

Distància             7,6km

Desnivell             400m
Durada                2h 30min (sense aturades)

INTRODUCCIÓ:

Aquesta setmana FITA A FITA (àudio programa cadena SER 26/05/2013) vos proposam una ruta clàssica per la Serra de Tramuntana, un bocí de la Ruta de Pedra en Sec, el GR-221. Es tracta del Camí des Correu, antiga via de comunicació entre les poblacions d’Esporles i Banyalbufar fins a la construcció de la carretera actual, a mitjan del segle XIX.

Sortida d’Esporles

Sobre la denominació d’aquest camí no sembla haver-hi res clar; no sabem si es deu al seu ús per a l’enviament de correspondència o a una denominació genèrica sobre el transport de viatgers. No obstant això, hi ha una tercera via -més lògica i fonamentada en testimonis locals- que me l’ha oferida en Paco Albertí, de l’Associació Cultural Bany-al-Bahar. Es tractaria d’entendre “correu” com es cove que utilitzaven els pescadors per transportar el peix. I sembla que entre Banyalbufar i Palma, s’hi traginava molt de peix (gerret) que se pescava a la zona de sa Galera i que era molt apreciat pels ciutadans. És probable, idò, que la denominació del camí provingui d’aquest fet.
Tornant al Camí del Correu, avui, hem de recordar que aquesta via va ser condicionada pel Consell de Mallorca a finals del segle XX com a part de la gran ruta que travessa la Serra de Tramuntana des d’Andratx fins a Pollença. És una volta curta, bona fer i ideal per a famílies amb infants. Se pot fer només d’anada, tornant amb el bus de línia (L-200 Estellencs-Palma).

El Camí des Correu és també una passejada per la història i per la llegenda (“Sa potada des cavall”), però sobretot és un catàleg etnològic de primer ordre, amb tots els usos agrícoles i ramaders ben a la vista (ranxos de carboner, forns de calç, rotes i bovals) i una important xarxa hidràulica d’origen àrab per a l’abastiment d’aigua de possessions i marjades dels voltants de Banayalbufar (La Font de la Vila).
Església de Sant Pere d’Esporles

ITINERARI:

Iniciam la ruta, ben senyalitzada, davant l’església de Sant Pere d’Esporles, dissenyada per l’arquitecte Gaspar Bennàssar a principi del segle XX. El camí s’enfila ràpidament per darrere la part antiga del poble i, després de passar el portell de Bellavista, torna a baixar a la carretera per travessar el torrent de Sant Pere en direcció a sa Granja pel pont de Sa Turbina. L’itinerari segueix pujant en direcció a Sa Granja, el Pla des Murtar i el coll des Vent. Poc abans d’arribar-hi, travessarem la carretera i seguirem ja pel traçat original del Camí des Correu. Fins aquí, calculau uns 30 minuts de marxa.
Revolts del camí abans d’arribar al coll de Sa Talaieta (foto de dalt i de baix)
La nostra primera aturada ha de ser en el Coll de sa Talaieta, quan duguem una hora i mitja de camí. Abans, però, hem d’assaborir el paisatge que envolta la via i l’empedrat característic dels camins de tramuntana. Una meravella! En arribar al coll, compte!!! Ben enmig del camí, en el mateix coll de sa Talaieta, hi trobareu “Sa Potada des Cavall”. Es tracta d’un petit cocó que la llegenda atribueix a la potada del mític cavall del rei En Jaume, quan recorria l’illa o botava fins al litoral peninsular. 
La Potada des Cavall en el coll de Sa Talieta
Sa Potada des Cavall
Coll de sa Talaieta, partió entre les possessions de Ses Mosqueres i Son Valentí
La segona aturada important la farem a S’Era des Moro, un era de batre (?) que trobarem a la nostra dreta i que ofereix unes belles panoràmiques del litoral i de les muntanyes que el governen.
Crida l’atenció trobar una era en un paisatge de muntanya, lluny dels sementers. Realment, aquesta no era una era de batre, sinó un sequer d’escorça de pi. Una vegada seca, se triturava i se molia fins a obtenir-ne un polsim vermellós amb el qual es tenyien les xarxes dels pescadors de Banyalbufar. Aquesta és una altra de les aportacions de Paco Albertí a la lectura d’aquesta ruta.
S’Era des Moro

A partir d’aquí, el camí continua planer fins arribar al coll del Pi, punt més alt de la nostra ruta, prop del puig de s’Argenter (a la nostra dreta), que pren el nom d’una antiga explotació de plata. Aquí iniciam el descens a Banyalbufar per un tram rectilini de magnífica empedrat.

Tram rectilini de magnífic empedrat, a l’altura del coll des Pi
Detall de l’empedrat del camí

Aviat sortim del bosc de muntanya i la passejada continua entre les marjades que dibuixen i omplen de colors i aromes el coster que separa la mola de Planícia (inseparable companya de viatge, ja que tot el camí la voreja) de la mar, omnipresent als nostres peus.

Passarem per l’antiga guixeria de Son Sanutges, de començament del segle XX, i per la Font de la Vila, ànima del poble que dóna vida i nodreix d’aigua totes les cases i safareigs de Banyalbufar.
Font de la Vila
Escala d’accés a la Font de la Vila des del Camí des Correu
L’entrada al poble la farem per un carreró estret que ens deixarà a la plaça de la Vila, vora l’església de la Nativitat de Maria, del segle XVI. (JCP)

Església de Banyalbufar
Mapa de la Ruta: Mallorca Tramuntana Sud 1:25.000 Editorial Alpina

FITA A FITA: CAMÍ DES CORREU (àudio programa Cadena SER)

Everest 2006: HEM FET CIM!!!

Tolo Calafat i Joan Antoni Olivieri s’abracen a l’arribada al campament base després d’haver fet cim

Dia 18 de maig de 2006, Oli i Tolo Calafat aconseguien fer cim sobre l’Everest. L’expedició Mallorca a dalt de Tot havia assolit el seu objectiu, dur el nom de la nostra illa fins al punt més alt de la terra. Però no bastava amb fer-ho, s’havia de contar i involucrar tota la societat mallorquina. Cròniques de Khumbu és el resum emocionat d’aquesta fantàstica aventura, de les cròniques i de les imatges que il·lustraren durant dos mesos els diaris Ultima Hora i Diari de Balears, dels seus fets i de la seva gent.

Portada del llibre que conta la història de l’expedició mallorquina

AL PEUS DE LA GRAN MUNTANYA
Si és cert que tota història té un principi, aquesta se situa als peus de la gran muntanya, l’Everest. El somni del qual mai no va arribar a despertar Mallory, la glòria de Hillary i Tenzing, i dels milers d’escaladors que vingueren després, es convertiria de cop i volta en un repte per a l’alpinisme mallorquí i en una fita a assolir per Joan Antoni Olivieri, Bartomeu Calafat i Bartomeu Quetglas, Oli i els dos Tolos d’ara en endavant.

Joan Antoni Olivieri i Tolo Calafat dalt de l’Everest (8.848m)

I ho aconseguiren. El 18 de maig de 2006, Oli i Tolo Calafat feren cim. D’aquesta manera, ells dos es convertien en els primers escaladors illencs que coronaven la muntanya més alta de la Terra. Devers 8.848 metres de roca i de gel que formen aquesta piràmide perfecte, un tascó negre i estriat, que s’alça sobre la serralada de l’Himàlaia fins gairebé fregar el cel, entre el regne del Nepal i l’altiplà del Tibet.

Carena final de l’Everest

Ho record amb una enorme emoció. Aquell matí jo era al camp base de la ruta sud-oest, ubicat sobre la glacera de Khumbu, a devers 5.400 metres d’alçada. Feia tres hores que ens havien arribat les primeres notícies dels escaladors que aquell dia ja havien fet cim. La nit havia estat llarga, freda i tensa, i per alguns, com Tolo Quetglas, terriblement dolorosa. Un sobtat i indesitjable mal d’esquena l’havia deixat fora de combat al camp IV, just l’horabaixa abans de l’ascensió definitiva i a tan sols 850 metres per davall del seu objectiu final.

Tolo Quetglas hagué d’abandonà en el Coll Sud, a 8.000 metres.

Jo era allà, a la tenda de reunions, un enorme envelat taronja de North Face que ens havia arribat amb un cert retard i a la qual havíem passat moltes hores, algunes d’elles decisives, discutint i planejant estratègies o, senzillament, compartint llargues converses amb les xerpes del nostre grup i també amb membres d’altres expedicions amb els que sovint intercanviàvem visites al camp base. Però aquell vespre era diferent, hem tocava estar de guàrdia, ficat dins el meu sac de plomes, amb, per un costat, la ràdio (walkies), el telèfon i l’ordinador connectats tota l’estona, i per l’altre, un enorme termo de te a compartir amb el nostre sirdar o cap de xerpes, Pasang Tsiring, qui es passà l’estona cremant encens i resant el rosari tibetà. Tot i que les condicions meteorològiques eren òptimes, calia assegurar-se el suport diví. Al cap i a la fi, tota ajuda era poca en un moment tant decisiu!!!.

En aquest context, mai no oblidaré les telefonades de na Queta, la dona de Tolo Quetglas, que amb una veu clarament angoixada m’interrogava sobre l’estat del seu marit. A milers de quilòmetres de distància, costa convèncer que la realitat dels fets és molt més senzilla, i que allò que pot semblar un drama no ho és. Al cap i a la fi, qui es podia imaginar que del que realment es tractava era d’una cosa tan simple com alhora complexa, un acte d’enorme responsabilitat pel bé de tota l’expedició?. Si aquell mal d’esquena que s’havia iniciat un dies abans persistia durant l’ascens i , per aquest motiu, Tolo Q. no podia continuar la seva marxa, la situació resultant hagués pogut implicar la retirada dels seus companys quan gairebé es trobaven a fregar el seu objectiu final. Però és que a tot això si afegia la circumstància de que un dels tres xerpes que els havien d’acompanyar a la darrera etapa havia tingut problemes amb un dels seus grampons i no havia aconseguit arribar al camp IV. En poques hores tot s’havia complicat fins a extrems insospitats.

La Vall del Silenci, des de la paret del Lhotse.

També na Marga, la dona de Tolo Calafat, qui no va dormir en tota la nit pendent de les informacions que li arribaven a través del telèfon i de la pàgina web de l’expedició. I també na Maria José, la germana de n’Oli. Les seves ordres, les d’aquells que ho patien des de casa, eren molt precises: “tot d’una que arribin al cim, ens crides. Sigui l’hora que sigui”.

Amb en Tolo Calafat, als peus de la cascada de gel de Khumbu

Però també hi havia molta de gent, entre familiars, amics, coneguts i d’altres que no ho eren tant, però que compartien un mateix sentiment d’emoció, que aquell vespre, en que se jugava la final de la Lliga de Campions (la Champions) entre el Barça i l’Arsenal, i que acabà amb victòria catalana, també seguia a través d’internet les incidències dels tres escaladors a les hores finals del seu assalt a la gran muntanya. El conseller de Presidència del Consell de Mallorca, Francesc Buils, amb qui havia compartit algunes aventures pels Pirineus i la serra de Tramuntana durant els anys d’adolescència, també era allà, a l’altra costat del telèfon i de l’ordinador, pendent d’aquell esdeveniment. Era de matinada, tot just faltaven un parell d’hores perquè arribessin al cim, i en Xisco em telefonà eufòric, com a bon “culer” que és, per comunicar-me la victòria del Barça. “Ara només falta que el Mallorca es mantingui a primera i que ells facin cim, no ho creus?”, manifestà.

Visió des del cim de l’Everest, a 8.848 metres d’alçada

Tot i l’enorme distància que ens separava, tots ens sentíem més units que mai a través de la xarxa. Centenars de missatges arribaren aquell vespre a la web oficial dels escaladors. Van ser unes hores molt emocionats en les que gairebé no vaig dormir, ajagut a la tenda grossa, la de les reunions, amb tot preparat per rebre i transmetre qualsevol incident o notícia que s’anés produint. El temps anava passant i a mida que la claror anunciava l’arribada d’un nou dia s’incrementava la tensió.

Aleshores, la ràdio començà a fer renou…
Eren les vuit i mitja del matí, les 4:45 de la matinada a Mallorca, i ja feia tres hores que a l’anomenada ciutat de niló, el camp base de l’Everest, s’havien començat a sentir els primers crits de celebració. De cop, la ràdio començà a fer renou. “Estimats companys, som en el cim. A les vuit hem arribat, Tolo, jo, Pemba i Nima. Canvi”. Era la veu de Joan Antoni Olivieri que, tot i l’esforç de deu hores de marxa des del coll sud, on s’ubica el camp IV (8.000m.), fins al cim, em comunicava amb tota la fermesa que li permetia el seu estat físic que tot just feia uns instants que ell i Tolo Calafat, a més dels dos xerpes que els acompanyaven, Nima i Pemba, havien aconseguit plantar la senyera de Mallorca sobre la muntanya més alta de la Terra.

Havien fet cim!!! Aquesta vegada sí havia estat possible, fins i tot una setmana abans del que tenien previst. La meva reacció immediata fou la d’alçar el puny i celebrar la victòria. No sabia a qui abraçar-me. En aquell moment, tan sols tenia al meu costat els membres de l’expedició filipina, el campament dels quals era just a la vora del nostre. Fou precisament el fotògraf d’aquest grup qui immortalitzà aquell moment i ens facilità la primera imatge –les del cim tardarien dos dies en arribar- d’un més que evident esclat d’alegria. L’Everest, la muntanya més internacional i mediàtica del món era, per uns instants, una fita assolida per l’alpinisme mallorquí. Ell, aquell professional de la informació gràfica filipí -i que em perdoni per no recordar el seu nom- va ser qui em va fer la foto que després seria portada en els diaris Última Hora i Diari de Balears, pels quals havia estat informant de l’expedició aquella primavera.
Celebració en el campament base, després de rebre la confirmació: “HEM FET CIM!!!”

Aviat arribà Pasang Tsiring, el cap dels xerpes de l’expedició mallorquina, per compartir aquell instant que era tant seu com nostre. “Enhorabona, Mallorca és a dalt de tot”, li vaig contestar a Oli en la nostra breu però intensa connexió per ràdio que, en aquell mateix instant, s’estava enregistrant a través del telèfon per a totes les emissores de ràdio de la nostra illa.

La ciutat de niló, als peus de la cascada de gel de Khumbu, a 5.400 metres d’alçada.

Aquell matí, el cel era clar, gairebé no feia vent i, un dia més, el sol començava a donar color a la ciutat de niló i a l’immens llit de gel i de roca sobre el que s’erigia. “Aquesta vegada sí” era la consigna amb la que l’expedició “Mallorca a dalt de tot. Everest 2006” havia partit de Palma tan sols un mes i mig abans. I així va ser. Cinquanta tres anys després de que els britànics coronessin aquell mític cim, uns escaladors mallorquins, Joan Antoni Olivieri “Oli” i Tolo Calafat, marcaven amb els colors de la nostra terra el que es coneix com el sostre del món. Era la primera vegada a la història de l’alpinisme illenc que algú aconseguia una èxit d’aquestes dimensions.
(preàmbul del llibre “Cròniques de Khumbu. Relat de la primera expedició mallorquina al sostre del món” Joan Carles Palos. Consell de Mallorca, 2007)

LA RUTA DE LA INVASIÓ: SANT PONÇ 1561

Volta pels colls d’en Borrassar i d’en Marquès
Son Llampaies, prop del coll d’en Borrassar

Introducció:

L’onze de maig de 1561, dia de Sant Ponç, prop de dos mil pirates serraïs liderats per Otxali desembarcaren a l’exterior del port de Sóller, a la zona coneguda com Ses Puntes, baix del coll de s’Illeta. La invasió es produí per dos fronts: un grup s’endinsà a través del coll d’en Borrassar i l’altre anar a Voltar pel camí de sa Figuera de dalt, a través del coll d’en Marquès. Al poble, les tropes comandades pel capità Angelats i assistides per homes vinguts de Bunyola i Orient, esperaven als moros invasors a les portes de la vila, en el pont d’en Barona. Allà es produí la primera gran topada entre moros i cristians. Els combats es perllongaren durant 24 hores i els invasors hagueren de partir amb la cua entre les cames i, alguns, ben escaldats. Sobretot els que tingueren la mala sort de topar-se amb les germanes Casesnoves de Can Tamany, Francisca i Catalina, que s’endugueren de record la marca de la barra amb la qual tancaven la porta per darrere.
Els sollerics commemoren aquests fets cada segon dilluns de maig en ES FIRÓ. Una celebració a la que hi participa gairebé tot el poble i que congrega un nombre important de visitants, locals i estrangers.
A “FITA A FITA” vos proposam reconstruir “la ruta de la invasió” a través d’un itinerari que recorre els dos camins feren els pirates durant la seva incursió, per Son Llampaies i Sa Figuera. I que per el programa de ràdio A VIVIR QUE SON DOS DÍAS férem de la mà de l’historiador solleric Plàcid Pérez Pastor. Seguirem els camins que passen pels colls d’en Borrassar, a l’anada, i d’en Marquès, a la tornada. Vos hi animau? HONOR I GLÒRIA!!!
Itinerari:
El nostre punt de partida és a la sortida del túnel de la Mola, a la rotonda que dóna accés al port de Sóller per la zona del camí de Sa Figuera. Aquí s’inicia el camí que ens conduirà cap a Sóller pel coll d’en Borrassar, prop de la possessió de Son Llampaies. Identificarem l’inici de la nostra ruta fàcilment gràcies a la senyalització de fusta del Consell de Mallorca.
Inici del camí, a la rotonda del túnel de la Mola

El camí arranca direcció sud pel costat esquerra del túnel i s’enfila suaument entre el bosc. En quinze minuts arribarem a un primer collet (70m), des del qual ja obtenim una primera vista de les terres pròximes a les cases de Son Llampaies. Travessarem una canaleta i prosseguirem sense perdre alçada fins enllaçar amb el camí de son Llampaies. Fins aquí ja durem devers mitja hora de marxa. El coll d’en Borrassar el tenim a dues passes.

Empedrat del camí de Son Llampaies
L’Ofre i els Cornadors, des del coll d’en Borrassar

Arribats al coll d’en Borrassar (90m), el camí inicia un ràpid descens cap a les cases de Can Tamany, on hi arribarem en deu minuts tot seguint les fites del Consell de Mallorca, que ens manaran pel camí vell. En aquest punt del nostre recorregut hi podem prendre un suc de taronja, sempre refrescant, mentre ens retratam davant d’aquesta casa, símbol de la resistència sollerica contra l’atac dels pirates l’11 de maig de 1561.

Cases de Can Tamany
Joan Carles Palos (@Tronc96 @Fita_a_Fita), a les cases de Can Tamany

Seguim la marxa, ara en direcció sud cap a Sóller. Primer arribarem a la carretera de Lluc (Ma-10), la travessarem i seguirem cap a l’Horta pel camí de sa Figuera (de baix?). A vint minuts de Can Tamany, passarem per davant de l’església de l’Horta sense deixar el sentit inicial de la nostra marxa. Ara hem de parar atenció, perquè en aquesta ruta de la invasió, farem una aturada en el Pont d’en Barona, sobre el Torrent Major, on es va produir la primera gran topada entre els corsaris i els cristians.

Pont d’en Barona

Per arribar-hi, cinc minuts després de l’església arribarem a un creuer on a la dreta trobarem l’anomenat carrer d’en Bou. El prenim i caminam fins travessar les vies del tramvia del port, just després tombam cap a l’esquerra i a 50 metres, el pont d’en Barona. Tornam al creuer pel mateix camí d’anada. Això ens suposarà uns deu minuts, només de caminar.

Una vegada situats novament sobre la nostra ruta, prosseguim la marxa en direcció Sóller i Fornalutx, ara amb l’Ofre (o Lofra) i els Cornadors ben davant nostre. Sense sortir del camí de sa Figuera, arribarem al Camp d’en Mayol (camp de futbol de Sóller). Abans de travessar el torrent de Fornalutx (poc abans de juntar-se amb el de Biniaraix i formar el Torrent Major), girarem a l’esquerra per seguir pel camí des Murterar (Ma-2122), paral·lel al torrent i senyalitzat com GR-221 Binibassí/Biniaraix.

Torrent de Fornalutx al seu pas pel Camp d’en Mayol

En cinc minuts des del Camp d’en Mayol, arribarem al pont de Can Rave. Aquí girarem a l’esquerra i seguirem dret pel camí de ses Moncades (més conegut com el de ses Marjades). Un poc més amunt, deixarem a la dreta la desviació cap a Binibassí i Fornalutx pel camí de s’Ermita. Els indicadors del Consell de Mallorca ens certificaran la direcció correcta. Nosaltres seguirem recte i en forta pujada pel camí de ses Moncades fins que després d’un doble revolt a dreta i esquerra, perd l’asfalt i esdevé un camí de ferradura i empedrat, típic de muntanya.

Camí de la Costa d’en Flassada

En quinze minuts des del pont d’en Rave, el camí de ses Moncades enganxa amb el de la Costa d’en Flassada, per on seguirem pujant en direcció cap a Tuent/Sa Costera. Aviat travessarem la carretera de Lluc per seguir pujant per aquest camí de ferradura. Deixarem a la dreta la connexió amb el camí de sa Capelleta i, finalment, arribarem a un creuer important. És el nostre punt més alt de la marxa (295m) i l’equador de la ruta (7,4km) . Un camí de carro que, cap a la dreta, ens duria a Fornalutx i també a Tuent pels Bàlitx i Sa Costera. Nosaltres girarem a l’esquerra, direcció port de Sóller. 

Prosseguim la nostra marxa, ara direcció port de Sóller (nord-oest), pel camí que connecta Fornalutx amb el camí de sa Figuera (de dalt?), travessa el camí vell de Bàlitx i baixa fins al coll d’en Marquès (180m) per devora les cases de Can Bonjesús. En aquest tram del recorregut podem observar amb deteniment el relleu de la vall que serví de protecció per a la incursió dels pirates la fatídica matinada de l’11 de maig de 1561, dia de Sant Ponç. Fins i tot, obtenim una bella vista de la Torre Picada, construïda amb posterioritat a la invasió dels pirates d’Otxiali i amb la finalitat de protegir el litoral de futurs atacs -com la resta de torres construïdes a la mateixa època-.
Coll d’en Marquès i port de Sóller

Els indicadors de fusta no donen lloc a confusió i sense cap problema arribarem al coll d’en Marquès, per on passa la carretera asfaltada de sa Figuera (de dalt). Aquest és, junt amb el coll d’en Borrassar, un dels indrets claus per on passaren els pirates durant la invasió, provinents de Ses Puntes, a la part exterior del port de Sóller, baix l’actual Torre Picada.

Coll d’en Marquès

Ara, només ens resta que girar a la dreta pel camí de sa Figuera i anar baixant per la carretera en direcció al port de Sóller fins trobar l’indicador que ens conduirà pel camí de Son Llampaies fins allà on se junta amb el camí que hem pres a la sortida des de la rotonda del túnel de la Mola.

La Ruta de la Invasió (Mapa de la Vall de Sóller 1:15.000 Editorial Alpina)