De dol pel medi ambient: Les muntanyes d’Andratx en flames

El Galatzó assetjat per les flames. Foto: Araceli Salas
Escric aquesta entrada mentre els avions i helicòpters tornen a sobrevolar un matí més, i ja en duim tres, el cel de Palma en direcció cap les muntanyes d’Andratx. Però, sobretot, escric aquesta entrada empès per la urgència d’uns esdeveniments que m’han afectat profundament com a ciutadà balear i com a amant del territori. Les muntanyes, la Serra de Tramuntana, són part important de la meva vida. I tot allò que els hi afecta, m’afecta a mi també.
Aquest cap de setmana hem viscut una autèntica tragèdia ecològica, un drama pel medi ambient de les Illes Balears. El sinistre encara no ha acabat i ja duim prop de 2.000 hectàrees cremades a l’incendi d’Andratx. El foc va començar per una crema incontrolada i negligent de rostolls a la zona de la Coma Calenta, entre Andratx i Es Capdellà, i es va estendre cap al coll de Sa Gramola fins arribar a La Trapa. D’aquí continuà el seu procés devastador fins a la zona del Galatzó. Segons fonts oficials, avui s’espera tenir controlats els diversos fronts d’aquest brutal incendi que ha afectat una part important del sector de Ponent de la Serra de Tramuntana-Patrimoni de la Humanitat.
Divendres passat, el fum de l’incendi era visible de tots els punts de la badia de Palma. Foto: JCP
Tots sabem que hi ha un únic responsable de l’incendi: qui propicià la crema incontrolada i negligent de rostoll en ple mes de juliol, amb unes condicions meteorològiques molt adverses: era el dia més calorós i sec de l’estiu (fregàrem els 40ºC i una humitat a l’ambient del 12%, crec recordar de la informació oferida per Miquel Salamanca, El Temps d’IB3 Televisió) i, a més a més, el foc es produïa a una zona d’orografia molt complicada i alhora molt propícia per a l’avançament ràpid de les flames. Però el que jo i molta gent ens demanam és si com a conseqüència de les retallades, el Govern de les Illes Balears i els organismes encarregats de la vigilància i prevenció d’incendis forestals no han perdut capacitat de reacció. És a dir, si en unes altres circumstàncies s’hagués pogut actuar amb més rapidesa i contundència per aturar aquest sinistre de conseqüències catastròfiques.
Hores d’ara, amb 28 mitjans aeris en marxa i 400 persones lluitant contra les flames, ningú no pot dir que s’està actuant amb contundència des de l’organisme oficial Xarxa Forestal. Però així i tot, me queden dubtes sobre si la capacitat de reacció inicial havia quedat minvada.
Com a ciutadà de les Illes Balears, estic en condicions de demanar que s’investigui a fons el sinistre i que s’exigeixin responsabilitats a qui correspongui.
La llengua de fum que llepava la Serra d’Andratx fins a Pollença, des de l’autovia de Llevant. Foto: JCP
Es necessitaran 60 anys per a la restitució del greuge, per poder veure el paisatge tal com era abans que les flames el consumissin, i un mínim de 25 anys per a recuperar l’estrat boscós de tota la zona. A més a més, mentre s’inicien les tasques de repoblació vegetal de la zona, cal tenir en compte que el foc resta fertilitat a la terra i la pèrdua de massa forestal incrementa el risc d’erosió. El meu pare sempre em deia que des de que s’havia deixat de fer carbó, els boscos de la Serra eren un autèntic polvorí. Ningú no en tenia cura abastament per evitar l’alt risc d’incendi per la gran quantitat de brutícia que s’acumulava als peus dels arbres, alzines i pins.
Com recordava ahir el meu bon amic i periodista, Mateu Ramonell, el foc d’Artà de 1992 va cremar 1960 hectàrees i el de la Serra de Tramuntana (Andratx-Estellencs) ja va per les 1.800-2.000 hectàrees. Pot ser el més gros mai vist.

“…si un pi destralegen, la pineda plora;
si la pineda cau, l’illa se’n dol”
Cançó dels Pins, Joan Alcover (1854-1926)
Bé, perdonau la urgència d’aquest escrit. Però el meu cos i la meva ànima muntanyenca m’ho demanaven. Sort i bona ruta! JCP

ES COCONAR: LA BALCONADA DELS CAIRATS

Panoràmica dels Cairats des del Coconar amb els principals topònims

Introducció

La ruta que descrivim discorre per dins de les terres de Son Moragues. Una extensa i vella possessió de Valldemossa que l’Arxiduc comprà a Ignasi Moragues el 1883 i que gairebé cent anys després passà a ser de domini públic. Va ser el 1979 quan ICONA adquirí bona part de la muntanya de Son Moragues a la familia Cilimingras, hereus del noble austríac, però que mantingué la propietat de les cases i els conreus que l’envolten fins el 2007 quan la veneren a la família Entrecanales.
Perspectiva de la part alta del Coconar amb la seva toponímia
Ruta
Iniciarem la marxa (00’) a l’urbanitzacó de l’Arxiduc Lluís Salvador, on trobarem el camí de sa Coma des Cairats. Aquest camí planer arranca de davant les cases de Son Gual i discorre direcció nord-est cap al Teix amb una primera perspectiva ben clara: a la dreta, les cases de Sa Coma; just a l’enfront, la Moleta de Pastoritx; i a la nostra esquerra, els penyals de Ses Basses. 
Camí del Refugi de Son Moragues
Poc a poc, també, s’hi suma la visió del poble de Valldemossa que, com a una estampeta, queda fixat al nostre darrere.
Les cases de Sa Coma i Valldemossa, amb el puig de Sa Comuna que sobresurt pel darrere
Aquest camí “ample i planer” travessa una zona de marjades, farcides d’oliveres i garrovers, i de sementers que omplen el fondal de Sa Coma. Però sota els penyals de Ses Basses, l’alzinar domina el paisatge i amb ell, les restes de la indústria del carbó i de l’explotació dels boscos.

Oliverar de Sa Coma
Cases de Sa Coma
Quinze minuts després (15’), el nostra camí s’ajunta amb el que ve per la nostra dreta de les cases de Sa Coma. Nosaltres seguirem recte. Mentre ens endinsam dins els comellar des Cairats, apareix majestuosa la figura del Teix, al nostre front. Aviat passarem per devora la font de na Rupit, a la dreta, mentre que a l’esquerra, podem veure els penyals del Coconar, el nostre punt d’arribada.
Font de na Ropit
Penyals del Coconar

El nostre camí segueix immutable direcció nord pel fons de la vall a la recerca del vessant sud del Teix. Aviat (30’) trobarem la barrera del bosc de sa coma des Cairats, serà després de dos revolts del camí, on comença la finca pública de Son Moragues.

Partió de la finca pública de Son Moragues en els Cairats

Passarem per un botador de pedra a la dreta del portell i, uns metres després, deixarem la pista que puja a la font dels Polls, per seguir per un camí que neix a la nostra esquerra, pròxim al torrent (aquest torrent que neix als Cairats s’ajunta a s’Esgleiesta amb el d’Esporles; més tard, s’hi sumen el de Bunyola a Son Sardina i el de Coanegra al Pont d’Inca; finalment, els quatre arriben a la mar com un sol fent partió entre Es Molinar i el Coll d’en Rabassa formant el Torrent Gros).

Bassa per abeurar els animals en el bosc dels Cairats

Aquest tram de camí ens descobrirà un interessant paradís etnològic que ens parla del passat agrícola i ramader de la zona. Una bassa, un forn de calç i nombroses sitges són el paisatge esculpit en pedra dins aquest alzinar frondós. Passarem per l’esquerra d’una tanca -conservació dels alzinars i manteniment de la diversitat genètica de cara a la defensa contra el canvi climàtic, una acció de l’IBANAT de la Conselleria de Medi Ambient-.

Forn de calç dels Cairats

El camí gira suaument cap a l’esquerra i comença a enfilar-se per sota dels penyals del Coconar cap a la zona coneguda com “Es racó perdut”. Es tracta d’un vell camí de carro obert per a l’explotació del bosc i l’extracció del carbó que s’hi feia per aquesta àrea de Son Moragues. Després d’un quart i últim revolt (55’), el camí s’aplana i pren direcció nord cap al Racó Perdut.

Moleta de Pastoritx des del camí de pujtada

Just quan el camí passa entre dues penyes, a la dreta hi trobam un rotlo de sitja i una barraca. Aquí no ens podem despistar, perquè uns metres després (1h10’) i sobre el tronc d’una alzina veurem unes pedretes que, a mode de fita, ens assenyalen l’inici del tirany del Coconar.

Revolt del camí del Coconar

Prenim el tirany que direcció sud-est i amb un ascens molt suau ens conduirà en vint minuts fins a la nostra destinació final. A estones, el camí no és massa clar, però les fites ens ajuden a progressar sense perdre passa. Cal tenir en compte que d’allà on prenim el tirnay fins als penyals del coconar just hi ha vint metres de desnivell. Però antigament els camins no es feien a cota (nivellats), sinó que resseguien l’orografia del terreny (continues pujades i baixades).

Penyes del Coconar

Abans d’arribar al Coconar, el tirany es bifurca. Cap a la dreta, Ses Calderes i Puig des Boixos. Nosaltres seguirem cap a l’esquerra, i després de travessar dues enclotades de carritxeres veurem els penyals des Coconar (1h30’). Final de la nostra ruta i bell mirador sobre la coma dels Cairats, els penya-segats dels Cairats, la Moleta de Pastoritx i Valldemossa. Estam sota el Puig des Boixos.

Mapa de la ruta (Mallorca Tramuntana Central 1:25 000 Editorial Alpina)

RUTES DEL PARE SERRA (II): de Sant Joan al Puig de Bonany

Església de Sant Joan Baptista, Sant Joan

@Fita_a_Fita
@AnyJuniperSerra @Juniper300 #fjs300

Amb motiu de l’Any Juníper Serra (1713-2013), FITA A FITA continua amb la sèrie de rutes que tenen per objectiu donar a conèixer el puig de Bonany (conegut també fins el segle XVII com el Puig de Maria o de Son Burgues) des de tots els seus vessants, geogràfics, històrics, etnològics i espirituals. Ja sabem que la muntanya compta amb un arrelament especial entre tots els habitants d’aquella contrada; sobretot, per la presència en el seu cap curucull del santuari dedicat a la Mare de Déu de Bonany.

Petra des de Bonany

Aquesta mare protectora i bondadosa va ser la que possibilità que el 1609 fos un bon any pels petrers, amb pluges abundoses després d’una llarga sequera. Però aquesta muntanya de 322 metres d’altura, ubicada al bell mig del Pla de Mallorca, té una altra significació molt especial que ja sabem. Va ser el lloc escollit pel Pare Serra per acomiadar-se de Mallorca, dels seus familiars i amics, abans de partir a “evangelitzar els gentils” i fundar nombroses missions a la Baixa Califòrnia.

El Centre Catòlic, a la plaça del rei Joan Carles I

Després d’una primera entrega amb la pujada a Bonany des de Vilafranca, ara vos oferim l’itinerari des de Sant Joan. Per iniciar aquesta segona ruta del Pare Serra ens hem de situar a la plaça del rei Joan Carles I, d’on sortirem direcció est pel carrer Bellavista o carrer de Palma. Passarem per davant del Centre Catòlic (a la nostra dreta, presidint la plaça) i de l’església parroquial de Sant Joan Baptista. A ambdues parts, hi trobarem referències explícites al franciscà Fra Lluís Jaume, evangelitzador santjoaner que morí màrtir a Califòrnia l’any 1775 a l’edat de 35 anys. Al primer, amb una imatge que corona la façana. Al segon, amb una pedra a la dreta del portal lateral que recorda els 200 anys de la seva mort (1775-1975).

Monòlit en memòria de Fra Lluís Jaume, missioner franciscà que morí màrtir a Califòrnia el 1775

En haver passat l’església, voltam a la dreta per davant el bar de Can Tronca i seguim de baixada pel carrer Major fins arribar a prop de l’ajuntament. Poc abans d’arribar-hi, girarem a l’esquerra per agafar el carrer de Petra, per sortir del poble. Abans, però, trobarem una sínia restaurada recentment. És el Pou de sa Sínia, i ben al davant, enmig d’un jardinet hi havia abans el Pou Llarg. Aquí s’hi trobaven els darrers rentadors públics del poble.

Pou de sa Sínia

I un poc més endavant, la Creu d’en Revull.

La Creu d’en Revull i, al fons, el puig de Bonany

Situada a la sortida del poble, a la bifurcació de la carretera de Petra i el Camí de Son Baró, la Creu d’en Revull fou realitzada per Joan Ginard l’any 1941 en pedra de marès. El fust i el capitell són de secció octogonal i la creu és llatina amb braços rectes. L’any 1991 fou restaurada la zona enjardinada i la creu. El nom de la creu es deu al malnom de la persona que encarregà la creu, en Guillem Gayà “Revull”.

El puig de Bonany des de la carretera entre Sant Joan i Petra

Ens trobam a foravila i el primer que deixam a l’esquerra és el camí de Calicant. Des d’aquest punt podrem contemplar el vessant de ponent del puig de Bonany, pràcticament ocupat en la seva totalitat per ullastres, garriga i pins. Un cop passada l’entrada del camí de Calicant, superam els territoris coneguts com les Rotes (esquerra) i Son Rebassa (dreta). Tot just després, deixam un seguit de petites propietats i entram en el terme de Petra.

Entrada al camí de Son Gurgut

Al cap de dos centenars de metres, i amb el puig de Bonany just davant nostre, trobarem un camí de carro que parteix a la dreta –perpendicular a la muntanya-, és el camí de Son Gurgut.

Clastra de Son Gurgut

El camí passa per davant l’accés a les cases, perfectament senyalitzat i delimitat. Després d’uns minuts d’ascens -ara per un territori més poblat de vegetació- assolirem el punt conegut com les pedreres de l’Ermita. A partir d’aquest indret, la tirada avança de manera planera, enmig d’un bosc fresc i ombrívol.

El darrer tram del camí és més fresc i ombrívol

En haver passats uns minuts, assolirem la carretera que puja al puig. La seguim en sentit ascendent i, en uns 250 metres, toparem amb el camí vell de Bonany, que evidentment agafarem. Aquesta tirada ens deixarà davant la creu de fra Juníper Serra, des de la qual, a través de les escales, assolirem el santuari. Som a 317 metres d’altitud.

Santuari de Bonany

Per completar l’excursió recomanam pujar fins al cim del puig de Bonany (322m). El senderó parteix de rere el temple i segueix la carena de la muntanya. El vèrtex ens queda a la dreta, al qual pujam amb una fàcil grimpada. Després, tornarem a Sant Joan pel mateix camí que hem vingut. JCP

La mirada de l’art, la fascinació pel paisatge i… el Camí dels Pintors

Camí de Baix
Cala Deià-Font des Canyeret
Els Còdols Blancs des del camí dels Pintors, amb la punta de Deià i la Torre de sa Pedrissa al fons

“Crivell de la serra, dins un solc de terra tanca el paradís”. Així definia Deià l’escriptor mallorquí Joan Alcover (1854-1926) en una de les seves Cançons de la Serra (Cap al tard, 1909). Tanmateix, com l’il·lustre poeta, quan el visitant arriba a aquest poble de la Tramuntana, entre Valldemossa i Sóller, cau rendit davant la majestuosa visió de la muntanya del Teix que estén les seves faldes cap a la mar perquè, com en una trona, s’hi assenti la vila.

Les perspectives de Deià són totes espectaculars

Deià, emperò, ha estat punt de trobada d’artistes de tota mena, mortals e immortals, que han trobat la magistral inspiració en aquest poble i en el seu entorn i, a més a més, l’han projectat arreu del món.

Costa de Deià (Antoni Ribas Prats)

En aquesta ruta resseguirem el mateix camí que va atreure la mirada dels pintors, dels paisatgistes que a final del segle XIX i començament del XX immortalitzaren el litoral de Deià i donaren nom a un dels seus camins més emblemàtics. El Camí de Baix, que comunica la Cala de Deià amb els Bén d’Avall, és conegut popularment com EL CAMÍ DELS PINTORS, sobretot el tram que guaita sobre els famosos Còdols Blancs. Artistes com Antoni Ribas Prats (1845-1911) o Joaquim Mir (1873-1940), entre d’altres, plasmaren la seva fascinació pel paisatge deianenc sobre els seus llençols.

La Cala Encantada (Joaquim Mir)

Itinerari:

Som a l’estiu i per aquesta ruta vos suggerim iniciar la marxa ben prest. Això vol dir, abans que el sol no comenci a xapar les pedres. Per tant, millor si anam a fer nit al Refugi de Can Boi (Deià), que serà a més el nostre punt de partida. Ens trobam a la zona coneguda com Es Clot, que és la part més antiga del poble.
En primer terme, les cases del Clot, i darrera, el turó clàssic que identifica Deià

Així, situats a les portes d’aquest alberg de la Ruta de Pedra en Sec/GR-221, començam a caminar de baixada en direcció cap a la mar pel Camí des Ribassos. Aquest primer tram de la ruta està perfectament indicat i no té pèrdua; a més tampoc no ofereix cap dificultat, perquè és un camí còmode i ben condicionat que segueix paral·lel el curs del Torrent Major fins desembocar a la cala, on hi arribarem en 25 minuts.

El camí dels Ribassos es troba perfectament senyalitzat

Aquest torrent té el seu origen en la conjunció de diverses torrenteres que baixen del massís del Teix, des del puig Caragolí fins a sa Galera: el Torrent de sa Font des Molí, el des Salt, el des Comellar des Pou i el des Racó, a més dels de Son Canals i Ses Comes.

El camí discorre paral·lel al Torrent Major

El Camí des Ribassos desemboca sobre la carretera de la cala que seguirem de baixada fins que a poc d’arribar-hi, vora una barrera a la nostra dreta, arrenca l’anomenat camí dels Pintors, l’itinerari litoral que connecta la cala de Deià amb els Béns d’Avall.

Cala Deià, des del començament del camí dels Pintors
Cala Deià des del camí de la Torre de sa Pedrissa

Aquest tram es troba fitat i té nombrosos botadors. El tirany rodeja la cala i arriba vora una bellíssima caseta situada a l’extrem. Un poc més endavant, ens situarem davant els Còdols Blancs, dues penyes que emergeixen dins la mar de bellíssim perfil.

Els Còdols Blancs 1
Els Còdols Blancs 2
Els Còdols Blancs 3

A partir d’aquest punt fins a la cala del Canyaret, seguirem un tirany ben marcat. Cal ressenyar que la ruta circula per damunt d’antics espais marjats i algunes restes d’horts. Hi veurem varadors dins els calons i, fins i tot, una vella cisterna, avui emprada com a abocador de fems, i que és de les poques restes visibles de l’antic mirador de Son Bujosa, propietat d’Antoni Rotger, un personatge coetani de l’Arxiduc i gran amic del noble austríac.

Mirador de Son Bujosa

El Camí dels Pintors és, però, el Camí de Baix. Un sender prou consegut pels deianencs i que té uns orígens que es perden dins la història. Segons han recollit alguns estudiosos de la història i la toponímia de Deià, sembla que a començament del segle XV (1402), els jurats de la zona donaren ordre de ressembrar d’argelagues aquella zona per impedir o, com a mínim, fer més difícil, l’entrada dels pirates sarraïns que desembarcàvem en aquell bocí de litoral, quan encara no existia la Torre de Sa Pedrissa (1582), a l’altra extrem de Cala Deià. 

El camí discorre entre marjades i penya-segats sobre la mar

Encara ara, les rapinyades del cap de fibló de 2001 són ben visibles sobre tot el paisatge que recorrerem. Una gran quantitat de pins caiguts dificulta la nostra passa i ens convé anar ben alerta a l’hora de triar els tiranyons, alguns dels quals són ben exposats.

Perspectiva del camí de Baix, mirant cap els Béns d’Avall, sa Punta de Sóller i el Cap Gros

Després de superar una tanca –s’Hort de Mar- i un xalet amb una curiosa portassa, arribarem a l’altura del Canyaret, coneguda popularment com cala de Llucalcari. Llavors el camí avança fins a una petita punta amb un varador.

Es Canyeret
Deià des del camí de sa Vinyeta

Aquest és el nostre final de ruta. La tornada la farem pel mateix camí fins a Cala Deià. Per pujar a la vila, tenim l’opció de variar la ruta i recórrer el camí de sa Vinyeta, que ens 25 minuts ens deixarà en el poble.

Mapa de la ruta

Pel vessant sud de la badia de Portmany

DES PORT DES TORRENT A LA TORRE D’EN ROVIRA
(vénda D’enllà Torrent de Sant Agustí des Vedrà)
Torre d’en Rovira






Institut d’Estudis Eivissencs

FITA A FITA torna a Eivissa de la mà del Grup de Coneixement del Medi de l’Institut d’Estudis Eivissencs i guiats pel bon amic Josep Antoni Prats Serra. El trajecte suggerit transcorre per la costa sud de la badia de Portmany, partint del Port des Torrent i, passant per la zona des Penyal, per la Bassa i la cala d’en Roig (o cala Roja) arribant a la punta de la Torre d’en Rovira, ja  a les terres de Comte (Sant Josep de sa Talaia).
Cap Nunó, costa nord de la badia de Portmany
Iniciam el recorregut en un espai que està patint una molt intensa pressió urbanística, la punta de sa Pedrera, anomenada així per una antiga explotació de marès situada al seu extrem, i sobre la qual hi ha grans projectes urbanístics, amb previsions de construir-hi centenars d’habitatges.
Les amenaces d’una pressió urbanística constant
A continuació, resseguint la costa, passam per zones que, tot i que amb algunes agressions puntuals, mantenen un bon nivell de qualitat ambiental. La Bassa, cala Roja i Comte són llocs amb un gran atractiu, el què fa que el major problema sigui l’excés de visitants en l’estiu.
Antiga pedrera de marès, vorera de la mar
De costa a costa de la badia de Portmany
A l’oest de la punta de sa Pedrera trobam la zona des Penyal, que és un tram de litoral escarpat que es perllonga fins al cap de sa Serra, on s’obre l’estreta raconada coneguda com el caló d’en Rafal. A partir d’aquí la costa comença a ser més baixa, però continua essent rocallosa. Unes roques calcàries fortament erosionades per l’acció de l’aigua de la mar, que hi ha provocat clots, trencs i coves, algunes d’elles d’importants dimensions.
La bellesa del paisatge litoral de la zona és evident
A la Bassa i Comte (cap de les dues no és una cala) trobam unes de les platges amb major qualitat ambiental d’Eivissa, perquè generalment les seves aigües són ben netes (factor afavorit pels corrents, especialment en el cas de Comte). Varen quedar incloses dins una Àrea Natural d’Especial Interès quan s’aprovà la Llei d’Espais Naturals (LEN) l’any 1991.
Perspectiva de la costa sud de la badia de Portmany, amb la Torre d’en Rovira i Sa Conillera al fons
Podem arribar fins a la torre d’en Rovira o de Comte, situada en la punta (del mateix nom) que obre, per migjorn, la badia de Portmany, en un altre tram de gran bellesa. La torre data del segle XVIII (1756-1763) i va ser utilitzada com a torre de vigilància i defensa de la costa de Sant Antoni. Amb un angle visual molt elevat, que cobria tota la badia de Sant Antoni i es comunicava amb la torre des Savinar i l’església fortificada de Sant Antoni de Prtmany. Va ser armada de canons i situada davant una concentració important d’illots a la costa de ponent. D’aquesta manera, protegia la costa de les incursions cap a terra ferma.
Membres del Grup de Coneixement del Medi de l’Institut d’Estudis Eivissencs
Davant nosaltres, les illes antigament conegudes com ses Conilleres, i que avui s’anomenen sa Conillera(Una de les illes més extenses entre les pròximes a Eivissa i Formentera, del municipi de Sant Josep de sa Talaia. Entre el cap Blanc, al sud, i es Cavall, al nord, hi ha una distància de 2 125 m. El cap de s’Àguila avança a ponent. L’illa té un far i 68 m d’altitud màxima. És davant la badia de Portmany i pertany al terme municipal de Sant Josep de sa Talaia), s’illa des Bosc (Illa de ponent d’Eivissa, la més pròxima a la costa -a 425 m-, es troba entre aquesta i l’illa de sa Conillera, dins el terme de Sant Josep de sa Talaia. Té 67 m d’altitud i 625 m de longitud), s’Espartar Illa de la costa d’Eivissa -a 1,27 km-, situada al sud-est de la Conillera. Té uns 875 m de llargària i 67 m d’altitud) i ses Bledes (Grup d’illots i d’esculls, bastant separats de la costa occidental d’Eivissa, dins el terme de Sant Antoni de Portmany. Els més importants són sa Bleda Plana –18 m alt.- i sa Bleda Redona -39 m alt.-. L’anomenat sa Gorra, el més pròxim a la costa, en dista uns 4,3 km.)
Conjunt d’illes a l’entrada de la badia de Portmany, davant la Torre d’en Rovira
Mapa de la ruta
L’illa des Bosc, que és la situada just davant de les platges de Comte, s’anomena així perquè estava coberta de pinassa, fins que una tala que es produí fa uns segles provocà l’erosió que la deixà com la veim ara: pràcticament sense vegetació. Una bon exemple del què ens pot passar amb el conjunt de les Pitiüses: si explotam massa els nostres recursos naturals, si no tenim cura de conservar els espais que ens queden, podem acabar provocant el desert, la pobresa, perquè la nostra terra ja no tendrà l’atractiu necessari, ni per viure-hi ni perquè ens visiti ningú. JAPS/JCPN