EL PUIG DE SON NASI, MOLT MÉS QUE UN PUIG

Puig de Son Nasi (577m)
(Bunyola)
Distància:  2km
Desnivell:  400m
Durada:    1h30min
(només si fem el cim i tornam pel mateix camí)

Puig de Son Nasi (577m)

Introducció:

El paisatge no deixa mai de sorprendre’ns. Bé sigui per la llum que el vesteix, bé sigui per les moltes i diverses històries que hi amaga baix el seu vestit. Aquest és el cas del Puig de Son Nasi, a Bunyola. Aquesta muntanya de prop de sis-cents metres d’altura i ubicada entre el Puig de s’Alqueria o Sa Gúbia i el Puig de Son Poc ha estat per a mi com una gratificant caixa de sorpreses. 
I, en aquest sentit, li he d’estar molt agraït a una bona amiga bunyolina, Bàrbara Suau Font, historiadora vocacional, membre del Col·lectiu Cultural Sitja i professora del CEIP Mestre Colom de Bunyola, per tota la informació que ha aportat sobre història i toponímia, i que ha ajudat a enriquir aquesta ruta. Bàbara Suaau és també coautora dels llibres “Les possessions de Bunyola. Història i patrimoni(amb Gaspar Valero i Martí i Jaume Mateu Verdera) i Tot pot ser en aquest món. Recull de llegendes i contarelles de Bunyola i Orient(amb Elisabet Abeyà Lafontana i Gaspar Valero i Martí). Precisament, un dels capítols d’aquest darrer llibre, el que duu per títol “Les cireres del coll de Sóller”, ens dóna peu per contar una història relacionada amb el nostre itinerari.
D’entrada na Bàrbara ens aclareix que el topònim de “Son Nassi”, que realment s’ha d’escriure “Nasi”, correspon al diminutiu d’Ignasi. I qui dóna nom al puig no és altre que Ignasi Garcia, propietari de la possessió de Son Nasi en el segle XVI. Després de fer la ruta, hi tornarem sobre aquest curiós personatge. Quant a la possessió en sí, Son Nasi era una partició de Son Garcies (o son Garcia, més probablement, atès el llinatge dels propietaris i família a la qual pertanyia el protagonista de la nostra història, Ignasi Garcia, de Son Nasi). Al segle XVII, Son Nasi va servir de llatzeret durant la pesta de 1652.
I si tot això ho voleu escoltar tal qual ho comentàrem durant l’espai radiofònic FITA A FITA (A vivir que son dos días/Cadena SER) emès el 5 de maig de 2013, aquí teniu l’enllaç… FITA A FITA/A VIVIR QUE SON DOS DÍAS

L’altra qüestió que també ens aclareix na Bàrbara fa referència al topònim del comellar per on discorre la nostra ruta, el Comellar de Can Bonjesús. Duu aquest nom perquè va ser fins fa pocs anys de la família Muntaner. Els Muntaner, durant segles, eren els que representaven el paper de Bonjesús al Via Crucis o dotze sermons. Ens conta la nostra amiga que “el llinatge Muntaner a Bunyola era d’una família important, de la possessió dels Cocons, que arribaren amb el rei en Jaume i des de molt antic tingueren rectors al poble, batles, notaris… I possiblement aquest privilegi de fer de Bonjesús ve de molts de segles enrere. El darrer home de llinatge Muntaner que va fer de Bonjesús morí sense fills i el privilegi s’acabà. Passà a representar el paper un altre home. Però el topònim de can Bonjesús o d’en Bonjesús ha quedat per a la història. Per tant, no fa referència al Bonjesús, sinó a en Bonjesús, un Muntaner. Els Muntaner també eren propietaris de les terres de Can Penasso.”

Cim del puig de Son Nasi

L’itinerari:
Can Penasso-Camí de Son Nasi Vell-Comellar de Can Bonjesús-coll-cim del puig de Son Nasi
Sortim de l’extrem sud de l’explanada del restaurant de Can Penasso, prop del creuer de Bunyola a la carretera entre Palma i Sóller (Ma-11 km14,5). Just davant nostre, cap al sud-oest, s’alcen “les tres maries”, que és com els bunyolins anomenen festosament els puigs de Sa Gúbia, Son Nasi i Son Poc. Perpendicular al Puig de Son Nasi arranca el camí que hem de prendre, asfaltat i amb una bústia groga penjada d’un marge a l’esquerra just al començament de la via que, com a una fita, ens indica el punt exacte d’inici de la ruta. Aquest camí és el de l’actual possessió de Son Nasi Vell. Transcorreguts un centenar de metres, trobarem a la dreta un altre camí asfaltat que hem de seguir i que no deixarem fins al final, allà on perd l’asfalt, esdevé de terra i es fa ben costerut, just als peus de la destinació final de la nostra ruta.

Després de travessar un portell de ferro, el camí descriu un parell de revolts, tot enfilant-se per baix del puig de Son Nassi. Poc més tard, deixam de guanyar altura i el camí continua planer, cap a la nostra esquerra, per anar a cercar el comellar de Can Bonjesús. Passarem per devora dues barraques, la primera a l’esquerra i la segona a la dreta. 

Després de la qual, el camí gira per darrera la caseta i comença a enfilar-se pel centre del comellar. A mesura que pujam, el sender es fa més estret i costerut, fins que ja a prop del coll es perd del tot. No obstant això, les fites ens ajuden a seguir ascendint.

Un servidor en el camí del comellar de Ca Bonjesús

Arribats al coll, ens trobarem un tancat de filferro, que no hem de travessar. Nosaltres hem de girar a la dreta, seguint les fites que ens conduiran al pujador del puig de Son Nasi. Al principi, hem d’anar molt alerta perquè passarem per devora un avenc. Tot seguit, les fites ens guiaran pel coster rocós que ja no abandonarem fins assolir la carena final, a prop del cim.

Carena del puig de Son Nasi, des del puig de s’Alqueria o Sa Gúbia

Les vistes des de dalt del puig de Son Nasi són espectaculars. Al costat de Ponent, la Gúbia o el puig de s’Alqueria i les cases de Muntanya, mentre que cap al nord podem veure el puig de Son Poc als nostres peus i per darrere el Teix, la serra d’Alfàbia i la Comuna de Bunyola.

Puig de Son Nasi, vist des del camí de Muntanya

Un suggeriment per a la baixada… En haver davallat del cim fins al coll, enlloc de seguir baixant pel mateix camí de pujada, podem girar a la dreta, bota la tanca de filferro i prendre un tirany que ens durà fins al camí de Muntanya. Un camí de carro ample i molt ben condicionat, pel qual seguirem el nostre descens fins arribar a la possessió de s’Alqueria d’Avall i d’aquí a Can Penasso, on tacarem el circuit.
Més coses… Al principi vos he promès més coses sobre el personatge que dóna nom al puig que hem visitat a través d’aquesta ruta pel puig de Son Nasi, a Bunyola. Ignasi Garcies va ser un dels capitans que assistiren els sollerics el dia de Sant Ponç de 1561, quan prop de dos mil pirates desembarcaren a Ses Puntes amb la intenció d’envair la vall de Sóller, saquejar-la i fer-se amb un bon botí d’or i esclaus.
Amb el permís dels autors, a qui vull agrair la seva generositat, reproduesc íntegre el text del capítol Les cireres del coll de Sóller del llibre Tot pot ser en aquest món. Recull de llegendes i contarelles de Bunyola i Orient. Bàrbara Suau Font, Elisabet Abeyà Lafontana i Gaspar Valero i Martí. Editorial Documenta Balear. Palma, 2009

Les cireres del coll de Sóller
El diumenge 11 de maig de 1561, dia de Sant Ponç, 22 galiotes de corsaris turcs, amb un total de 1.700 combatents armats fins a les dents, desembarcaren  a la costa sollerica, a les Puntes, i avançaren cap a Sóller on atacaren els vilatans per sorpresa. Els sollerics havien estat alertats i al pont d’en Barona derrotaren les tropes enemigues, que havien saquejat la vila i els havien atacat amb trets d’arcabús. En aquesta batalla destacaren el capità Angelats i el sergent Antoni Soler. Encara es recorden les Valentes Dones, dues germanes que lluitaren contra els pirates per defensar la seva casa de Can Tamany.
            El virrei, lloctinent i capità general de Mallorca, Guillem de Rocafull, una vegada assabentat per les autoritats eivissenques del rumb de les naus corsàries, envià les companyies de socors de Bunyola, d’Alaró i de Santa Maria, formades per 111 homes, a ajudar els sollerics. La companyia de Bunyola anava capitanejada pel capità Ignasi Garcia, de Son Nasi. Segons un  document conservat a l’Arxiu del Regne de Mallorca, els bunyolins i els alaroners arribaren a Sóller el dissabte vespre, hores abans de l’atac. Malgrat això, segons la llegenda, els bunyolins arribaren tard a ajudar els seus veïns contra els turcs, tal com s’explica al llibret La Santa Quaresma: “… els sollerics conten dels bunyolins que quan els pirates turcs desembarcaren en el port de Sóller, cridaren ajutori als bunyolins, homes ja a les hores forçarruts i anostrats al maneig de la destral. Partiren ben decidits per aidar els veïns de Sóller que potonejaven fort ferm contra els sarraïns. Però que me’n direu? S’enredaren a menjar cireres a can Flè i no arribaren a temps.”
            Molts bunyolins han sentit contar aquesta història i quan la recorden, fan un somriure. A alguns, els  padrins els deien que els forçarruts homes de la companyia de socors de Bunyola eren talladors de pins, tasca en la què destacaven els bunyolins.
Tothom sap que els bunyolins s’aturaren a menjar cireres al coll de Sóller: “…era pel maig, quan comença el temps de les cireres…” diuen. No tots coincideixen, però, on s’aturaren exactament. Andreu Estarellas diu que a Can Flè… Algú ha sentit contar que fou a les terres veïnades de Can Topa i conten que antigament, a la festa dels moros i cristians de Sóller, el capità Angelats, al seu discurs, donava les gràcies a tots els que els havien ajudat “…malgrat que els bunyolins s’aturassin a menjar cireres a Can Topa”.  D’altres diuen que s’havien aturat a Can Bartola, prop de les terres anteriors. És ben cert que a aquella zona, al coll de Sóller, hi ha grans horts amb arbres fruiters.
            També es conta que els bunyolins que arribaren tard a Sóller, just quan ja no els necessitaven, no s’adonaren que duien brots de cireres damunt l’ala del capell, i que aquest detall els delatà. La gent gran deia que per això, durant la representació del desembarcament on els pirates foren rebutjats per les tropes de Sóller, alguns sollerics vestits de cristians duen un capell de palla amb brots de cireres a damunt, en clara al·lusió als bunyolins que s’estimaren més menjar les cireres primerenques que davallar aviat cap a Sóller a lluitar contra els turcs.
Però, com canten papers i menten verbes, ens quedam amb la crònica documentada que diu que els bunyolins, com els dels altres dos pobles destinats al socors de Sóller, els alaroners i els santamariers, arribaren a temps per ajudar els sollerics i foren peces essencials de la victòria de l’11 de maig de 1561.
Fonts: Informació oral / A.E., 1956: 28 / Arxiu del Regne de Mallorca, Protocols Notarials d’Antoni Morell, M-554, 1559-1562: 105 / Llibre de Sentències, Arxiu de l’Ajuntament de Sóller / Campaner, A.: Cronicon mayoricense, 271 / Baltasar Coll: “Documenta varia s XVI”. A: BSAL XXXIX (1982), p. 118  /  Rullan, J.  *

Fita a Fita roda per Eivissa

“La ruta de les fonts”
(Santa Gertrudis de Fruitera)
Es Broll des Buscatell

Per una vegada, i sense que serveixi de precedent, Marga Vives (@keleque #avivirbaleares) i un servidor (@Tronc96 @Fita_a_Fita) ens llevàrem les botes de muntanya i ens calçàrem unes sabatilles esportives per pujar-nos d’alt d’una bicicleta i fer una volta per Eivissa. Va ser a l’espai FITA A FITA que s’emet cada diumenge a les 12:30 a A VIVIR QUE SON DOS DÍAS, el programa matinal dels caps de setmana a la Cadena Ser. 

Pedro Guasch, autor del bloc “Rutas por Ibiza en bici”
I ho férem de la mà de Pedro Guasch, un especialista en “bicisenderisme” i autor del bloc “Rutas por Ibiza en bici”, qui ens guià per “la ruta de les fonts”, una volta circular de 28 km amb partida i arribada a Santa Gertrudis de Fruitera, municipi de Santa Eulària des Riu. Descobrírem paratges bells i plens de vida, d’on brollen les aigües subterrànies més importants de l’illa. Paisatges únics i racons inoblidables, amb un important llegat històric i etnològic. Visitàrem la font de Cotella, Es Broll des Buscastell i la font de Gatzara, que serveixen l’aigua i donen la vida a un bon grapat de véndes i parròquies d’Eivissa.
Font de Gatzara
L’itinerari és apte per qualsevol aficionat a les passejades en bicicleta i se pot fer en dues hores i mitja. Aquí teniu l’enllaç cap a la pàgina de Pedro Guasch, on hi trobareu tota la informació i l’àudio del programa emès el 28 de maig de 2013. BONA RUTA!!!

TOLO CALAFAT, 3 ANYS I UN DIA DESPRÉS

Bartomeu Calafat Marcús 
(Palma, 14 de setembre de 1970-Annapurna, 28 d’abril de 2010)
Tolo Calafat, en el camp base de l’Everest (primavera de 2006)
Tres anys i un dia després de la confirmació de la mort de l’alpinista mallorquí Tolo Calafat a l’Annapurna, no hi ha dia o moment que no el recordi. La pena o dolor per l’absència, la pèrdua, d’un amic és un sentiment inesborrable, amb el qual difícilment aprens a conviure. La nostra va ser una amistat de cinc anys, curta però molt intensa. Una relació que s’inicià en el primer viatge a l’Everest, la primavera de 2005, i que acabà l’abril de 2010, just quan era apunt d’aconseguir uns dels somnis més importants de la seva vida: el tercer vuit mil i l’inici de la carrera cap als “Catorze”. Va ser un matí amarg, vessat de llàgrimes per algú de qui ni tan sols t’has pogut acomiadar.
Tolo Calafat, el dia de cim a l’Everest -8.848m- (18 de maig de 2006)
La carena de cim de l’Everest -8.848m-

Tanmateix, la muntanya marca les seves regles i estableix els límits que ningú mai no ha de superar. En Tolo, com molts d’altres que ens estimam les muntanyes i ens apassionen els reptes, va temptar la sort i travessà la retxa, conscient del que feia i arriscava, i amb la voluntat ferma de tornar. Lamentablement, no ho va fer. Però no som aquí per jutjar a ningú, sinó per recordar un amic tres anys i un dia després de la seva mort física. Perquè el record dels seus amics i familiars i, sobretot, de la seva dona, na Marga, i els seus dos fills, l’han immortalitzat per sempre més. Aquell mateix any, la meva dona i jo vam ser a Nepal de viatge de noces i férem el trek del Santuari de l’Annapurna, conscients que d’alguna manera li retíem homenatge al nostre amic. 

Oli i els dos Tolos el mateix dia del descens del cim, el 20 de maig de 2006
Tres anys i un dia després, encara ara record els instants viscuts a les dues expedicions a l’Everest. Dues primaveres de 2005 i 2006 en què tots els membres de l’equip Mallorca a dalt de tot compartírem moltes vivències i sensacions, moltes de les quals romanen des de llavors ençà a la intimitat del campament base. Perquè, tot i que era el cronista de l’expedició per als diaris Última Hora i Diari de Balears i, en alguns casos, fins i tot, confessor dels alpinistes, no tot es podia contar. Sobretot, perquè en molts de casos el lector no ho hagués entès. Milers de quilòmetres lluny de casa teva i a mitjan camí entre la terra i el sostre del món, la vida no trascorr igual que a ran de mar, tot i que les noves tecnologies -telèfon i internet via satèl·lit- ens acostaven als nostres i a ca nostra.
Tolo i jo als peus de la cascada de gel del Khumbu. Camp base de l’Everest, primavera de 2006.
A en Tolo i a mi ens unien moltes coses. La principal era una enyorança compartida pels nostres fills, un equipatge emocional que sempre t’acompanya per molt lluny i/o amunt que arribis. Sempre són allà, en els teus pensaments i, fins i tot, en algunes d’aquelles llàgrimes que fas secretament, des de la intimitat de la teva pròpia tenda. Serà l’altura o el procés d’aclimatació, però ja des de l’inici del camí cap al camp base, a Lukla, ja n’ets ben conscient d’aquest trastorn emocional. És com si el teu cor s’encarregàs de recordar-te’n sempre seguit que no ets tot sol a la vida, i que dels teus actes en depenen d’altres que també te viuen i te pateixen.

El dos Tolos, Calafat i Quetglas, prop del Coll Sud de l’Everest.

Bé, crec que això era tot el que volia contar. Només unes retxes per recordar un amic, que ja no és entre nosaltres però que ens acompanya en el record. Un amic que tenim present a cada passa que donam per les muntanyes que estimarem i compartirem durant aquells anys, pocs però intensos, d’amistat. Sé que tampoc no soc l’únic que l’enyora i troba a faltar, però això vull que aquesta entrada de bloc sigui l’expressió i el sentiment compartir de tots els que tinguérem la sort d’ajuntar les nostres vides amb la seva, encara que fos un en un breu, intens i molt gratificant episodi. JCP

Oli i els dos Tolos en el camp base de l’Everets a la primavera de 2006. Al darrere, la cascada de gel del Khumbu.

Tolo Comunicant per ràdio el cim aconseguit junt amb Joan Antoni Olivieri

A L’OMBRA DEL SENYOR DE PONENT

PAS DES COSSI-COMA D’EN VIDAL
(Son Fortuny, Estellencs)

Recorregut  7km
Desnivell    360m
Durada      2h30m

En aquesta nova entrega del bloc vos proposam una passejada pel sector de ponent de la Serra de Tramuntana. Un itinerari apte per a tots els públics i a través del qual gaudir d’un paisatge espectacular. La ruta discorr entre “el senyor de ponent”, el Puig de Galatzó, i el seu “escuder”, s’Esclop; entre les possessions de Son Fortuny i del Galatzó. Terres farcides de llegendes i d’històries, com la que fa referència a Ramon Burgues-Zaforteza, segon comte de Santa Maria de Formiguera, home tant ric com cruel, que la veu del poble transformà en el Comte Mal. O la del matemàtic, físic, astrònom i polític rossellonès, François Aragó, qui s’instal·là en el cim del Puig de s’Esclop per mesurar el meridià de Paris.

Aquesta ruta va ser comentada a l’espai radiofònic FITA A FITA de A VIVIR QUE SON DOS DÍAS/BALEARES (Cadena SER) que dirigeix i presenta Marga Vives. Aquest dia férem l’itinerari acompanyats de l’escriptor i ecologista, Miquel Rayó.
Aquí teniu l’audio del programa…
L’escriptor i expresident del GOB, Miquel Rayó, entre Joan Carles Palos i Marga Vives
Iniciam la nostra marxa en el km 97 de la Ma-10, entre el mirador des Grau i Estellencs, allà on comença una pista de terra fàcilment identificable pel rètols del GR-221 (Coma d’en Vidal-Estellencs). El nostre primer objectiu és el Boal de Ses Serveres, on hi arribarem en 25 minuts. Allà hi trobarem una àrea recreativa amb taules i bancs on s’hi pot fer una bona berenada. El camí és fàcil, una miqueta costerut al principi, tot i que està ben senyalitzat, per la qual cosa no ofereix cap dificultat més enllà de la física. De camí al Boal de Ses Serveres passarem pel creuer de la Coma d’en Vidal (a la dreta), per on transitarem a la tornada.

Refugi de la Coma d’en Vidal
Una vegada en el Boal de ses Serveres (topònim que fa referència a la presència de bestiar boví per aquella zona en el passat. Boal o Boval és un corral de bous) hem de seguir pel camí indicat com a Pas des Cossi/Puig de Galatzó. Es tracta d’un camí de ferradura que descriu una sèrie de revolts per salvar un pronunciat desnivell fins arribar el coll des Morro (480 m). Calculau un quartet d’hora de pujada, una distància que fareu ben escortats pel penyal des Morralàs i el cingle Redó, a la nostra dreta, estreps de la serra dels Pinotells.

El senyor de ponent, el puig de Galatzó
En arribar al coll, hi trobarem un indicador que ens convida a seguir cap a l’esquerra en direcció al Puig de Galatzó. Nosaltres l’obviarem i seguirem cap a la dreta, direcció sud, per un tirany ben fitat que paral·lel a la Serra dels Pinotells (dreta) ens guiarà cap al creuer on conflueixen el nostre tirnay, el camí que prové de les cases de Galatzó (esquerra) i el que hem de seguir després (davant nostre) en direcció cap a s’Esclop i Coma d’en Vidal. Aquest tram no és llarg i el podem fer en una mitja hora, mentre assaborim la vista que se’ns ofereix del vessant calvianer de la muntanya, amb les cases de Galatzó i el poble des Capdellà al fons.

Del creuer abans indicat fins al següent indicador tardarem quinze minuts. En arribar al coll de la Coma d’en Vidal, tot el camí que ve és de baixada. Passarem per les cases de la coma, propietat del Govern i condicionades com a refugi integrat dins la Ruta de Pedra en Sec del Consell de Mallorca (GR-221), tot i que encara ara no estigui obert al públic per manca de recursos econòmics. A vint minuts del refugi, trobarem el creuer del camí del Boal de ses Serveres, on tancarem el circuit. Deu minutets més i ja serem a la carretera, on finalitzarà la nostra ruta.

ENTRE LO DIVÍ I LO HUMÀ (Territori Arxiduc IV)

 De l’Ermita de la Trinitat al Mirador des Garriguer
Territori Arxiduc IV
(Valldemossa)

Mirador des Garriguer (833m. Talaia Vella, Valldemossa)
Distància:       5,2km (fins al refugi de la Talaia Vella)
Desnivell:       400m
Durada:           2h
Introducció:
Aquesta és una volta especial per un territori de gran bellesa que transmet sensacions molt diverses i, fins i tot, oposades. Sensacions que procedeixen de la mateixa contemplació, divina i humana, d’una contrada que en el segle XIII convida a la constitució de la vida religiosa i eremítica, de la mà del Beat Ramon Llull(1232-1315). Però que sis segles després, atrau la mirada d’un ser més terrenal, l’Arxiduc Lluis Salvador d’Àustria (1847-1915), qui crearà en aquell mateix indret el seu regne de Miramar. Som, idò, a punt d’iniciar una volta “entre lo diví i lo humà” del vessant nord de la Talaia Vella, des de l’Ermita de la Trinitat fins al mirador des Garriguer (833m).
A continuació, teniu a la vostra disposició el so del programa FITA A FITA/A VIVIR QUE SON DOS DÍAS de la Cadena SER on férem el recorregut en companyia de l’historiador i promotor cultural, Tomàs Vibot.
http://t.co/m7BARhHBxs
Itinerari:
Ermita de la Trinitat-Bassa dels Porcs-Ermita de Sant Pere i Sant Pau(Ermites Velles)-Mirador des Pla de s’Ullastre-Mirador dels Tudons-Cova del Beat Ramon Llull-Mirador de Son Gallard-Pedrís del coll de Son Gallard-Mirador del Garriguer-Refugi Arxiduc.
Iniciam el nostre itinerari a l’Ermita de la Trinitat de Valldemossa, fundada a mitjan segle XVII pel Venerable Joan Mir de la Concepció. Hi arribarem seguint la carretera Valldemossa-Deià (Ma-10 km 70), a l’altura del Restaurant de Can Costa. D’allà surt un camí asfalt que en pocs minuts ens conduirà fins a l’ermita.
Ermita de la Trinitat
Des de la mateixa explanada on deixam el vehicle, continuarem a peu en direcció nord-est. Passarem un tancat de filferro i pel camí que puja més a la dreta -Camí des Bosc- arribarem en un no-res a un pedrís construït per l’Arxiduc per asseure-hi i per dinar. Cal fer-hi una atura per guaitar al Bufador dels Ermitans. Es tracta d’una encletxa per on hi acostuma a sortir un corrent d’aire, habitualment tebi.
Continuam la nostra marxa per aquest mateix camí, que passa per damunt del Bufador. És un camí bo, de ferradura, que s’endinsa pel bosc, bàsicament alzinar, i que ens mostra el paisatge i les activitats típiques de muntanya. Nombrosos camins i caminois el travessen, tots ells construïts per afavorir l’extracció de llenya, carbó i calç.
En 15 minuts arribarem a les Ermites Velles. Abans, però, passarem per devora la Cova Busquera, a la dreta del camí- i la Bassa dels Porcs. Aquesta és una bassa artificial feta a partir d’un forat al terra, folrat de pedra i argamassa de calç per evitar les filtracions i que, pel seu topònim, servia per abeurar els porcs que pasturaven per aquella contrada. Immediatament després, el camí passa per damunt un rotlle de sitja i tot d’una ens situam a l’Ermita de Sant Pere i Sant Pau, coneguda popularment com a “Ermites Velles”, perquè de fet hi trobam dues construccions diferenciades tipològica i cronològicament. La part més antiga està integrada per les runes de la capella, un aljub, corredors, cel·les i parets d’horts.
Ermita de Sant Pere i Sant Pau (recinte Ermites Velles)
A cinc minuts escassos de l’ermita i seguint el mateix camí en direcció nord-est, trobarem el Mirador des Pla de s’Ullastre o dels Ermitans. Es tracta d’un pedrís condicionat en temps de l’Arxiduc i des del qual no es veu cap casa, només bosc i la mar.
A partir d’aquí el camí inicia un curt i ràpid descens que en un parell de minuts ens situarà a una cruïlla, on enllaçam amb el camí de sa Muntanya, que prové de Ca Madò Pilla i s’enfila fins al coll de s’Estret de Son Gallard. Aquí, girarem a l’esquerra, per visitar el Mirador dels Tudons, on hi arribarem amb un no-res. De finals del segle XIX, aquest mirador és un dels més elegants de tots els que va aixecar l’Arxiduc. Es troba molt a prop de Ca Madò Pilla, i des d’allà es veuen les cases de Miramar, sa Foradada i Son Marroig.
Mirador des Tudons
Conclosa aquesta la visita al primer mirador, tornam enrere uns metres pel mateix camí d’anada fins la cruïlla. Ara, per seguir direcció nord-est pel camí de Muntanya. A pocs minuts trobarem un sender a la dreta ben fitat que ens guiarà en pocs minuts fins a la Cova del Beat Ramon Llull, una balma de reduïdes dimensions on l’escriptor, filòsof, místic, teòleg, professor i missioner mallorquí del segle XIII hi passava llargues temporades mentre preparava la seva tasca a l’escola-monestir de Miramar.
Exterior de la Cova del Beat Ramon Llull
Interior de la Cova del Beat Ramon Llull
Reprenem el nostre camí inicial, sempre en direcció nord-est i paral·lels als penya-segats de la Talaia Vella, per visitar el segon mirador arxiducal d’aquest itinerari. D’aquesta manera, el camí inicia una nova pujada mentre gira progressivament cap a la dreta per endinsar-se dins el comellar de Son Gallard. Just als peus del mirador, el camí descriu un caragol per salvar el curt però fort desnivell. Es desconeix la data exacta de construcció del mirador, tot i que ha de ser posterior a 1896, moment en el qual l’Arxiduc compra la possessió de Son Gallard. Des d’aquí s’obté una bella panoràmica, des de sa Foradada fins als penyals del Caragolí.
Mirador de Son Gallard
Continuam pel camí de Muntanya. Sortint del mirador en direcció sud-est, el sender inici un suau descens per desembocar en el camí de puja de les cases de Son Gallard. Nosaltres seguirem pujant i a pocs minuts ens situam a l’Estret de Son Gallard. A partir d’aquí un camí de carro ben ample ens acompanyarà fins al coll, on hi arribaren en mitja hora. El camí és còmode, estones costerut i amb nombrosos ramals que ens indiquen la intensa activitat que hi havia en aquell bosc, espacialment amb l’activitat carbonera.
Una vegada arribam al coll de s’Estret de Son Gallard i abans de seguir pel camí de la dreta que s’enfila al refugi de l’Arxiduc a la Talaia Vella, farem un descans en el pedrís que trobam a la nostra esquerra.
Pedrís del coll de s’Estret de Son Gallard
El pedrís del coll de s’Estret de Son Gallard és un més del centenar llarg d’elements catalogats i que conformen el meravellós paisatge que l’Arxiduc Lluís Salvador d’Àustria va anar dissenyant entre 1872 i 1913. Som dins la possessió de Son Moragues, que l’Arxiduc adquirí el 1883. Algunes fonts assenyalen que el pedrís podria haver estat construït pels voltants de 1895.
 
Seguim el nostre camí cap al mirador des Garriguer. Per això, prendrem el camí que direcció oest s’enfila amunt de la Talaia Vella. Però atenció, a pocs minuts de l’inici de la nostra marxa i en un revolt molt ample trobarem a la dreta un camí, indicat amb una fita, que ens conduirà fins al mirador.
Camí d’accés al mirador des Garriguer (Talaia Vella, Valldemossa)
Mirador des Garriguer, a la dreta, i sa Foradada
El mirador des Garriguer és el més alt de Miramar, l’antiga gran possessió de l’Arxiduc, i es troba situat sobre el vessant nord dels penyals de la Talaia Vella, als peus de la caseta-refugi. Des d’allà es domina Miramar i el coster que s’estén fins a Son Marroig i sa Foradada.
Refugi de l’Arxiduc a la Talaia Vella (1907)
A pocs metres tenim la caseta que l’Arxiduc manà construir el 1907 a la Talaia Vella (866m), dins de la possessió de Son Moragues, perquè “el viajero pueda descansar i reponer fuerzas, hallando agua, carbón y techo”. És el refugi de muntanya més antic d’Espanya. Aquest és el final del nostre recorregut. Per baixar podem seguir el mateix camí de pujada o continuar fins a Valldemossa passant pel mirador de Can Costa i el Pla des Pouet (hi trobeu descripció de la ruta a Territori Arxiduc 2). JCP