‘Els fets de la Conquesta’ amb alumnes de 5è primària de Pius XII (2)

“I, quan s’obrí el pas per on havien d’entrar els cavalls armats, ja hi havia allà dins uns cinc-cents homes de peu. I el rei de Mallorca, amb tota la gent de sarraïns de la ciutat, ja havien vengut tots al pas; i atacaren de tal manera als de peu que hi havien entrat que, si no haguessin arribat els cavalls armats, tots haurien estat morts” (LLIBRE DELS FETS)

Il·lustració basada en una de les imatges de la pedrel·la del Sant Jordi de Pere Niçard (S.XV)

Il·lustració basada en una de les imatges de la pedrel·la del Sant Jordi de Pere Niçard (S.XV)

A l’alba del dia 31 de desembre de 1229, les tropes del rei en Jaume travessaren els murs del recinte emmurallat musulmà i la porta de Bab-al-Kofol, després dita de la Conquesta, i “els Cavalls al galop o, millor dit, els torrents devastadors, camparen per la ciutat i anorrearen així tota aquella bellesa en gràcia i favors. Clavaren l’espasa tant als combatents com als qui no lluitaven. […] Els núvols que plovien sang alimentaren l’aigua dels bassiots d’aquell dia…”(Kitan Tarih Mayurqa -Crònica àrab de la Conquesta de Mallorca-. Ibn Amira Al-Mahzumi)

El grup d'alumnes de 5è de primària davant el sepulcre de Guillem de Torrella a l'església de Santa Margalida (Palma) amb el seu tutor, Jaume Oliver, i Ramon Rotger, director d'esdeveniments del Centre d'Història i Cultura Militar de les Balears.

El grup d’alumnes de 5è de primària davant el sepulcre de Guillem de Torrella a l’església de Santa Margalida (C/Sant MIquel de Palma) amb el seu tutor, Jaume Oliver, i Ramon Rotger, director d’esdeveniments del Centre d’Història i Cultura Militar de les Balears.

Un grup d’alumnes de 5è de primària del Col·legi Pius XII de Palma i el seu tutor, Jaume Oliver, han resseguit aquest dimecres (7 de maig de 2015) “Els fets de la Conquesta” amb Fita a Fita a través d’un itinerari urbà que ens ha dut pels llocs principals de l’assalt cristià a Madina Mayurqua.

Porta de Santa Margalida.

Porta de Santa Margalida.

Des de l’antiga Porta Pintada o Bab-al-Kofol fins a l’Almudaina i La Seu pels carrers de Sant Miquel, Colom i Palu Reial, hem recordat els fets històrics i llegendaris de la Conquesta del rei en Jaume (1308-1276), el nostre ‘heroi fundacional’ per excel·lència. Entre els fets més positius del seu regnat hi trobam el ‘fort impuls a la llengua i cultura catalanes, a la qual cosa hi contribuí amb la redacció del Llibre dels Fets‘ (El rei en Jaume. Caterina Valriu i Tomàs Vibot).

Estàtua eqüestre del rei en Jaume ubicada a la plaça d'Espanya des de 1927.

Estàtua eqüestre del rei en Jaume ubicada a la plaça d’Espanya des de 1927.

Ens hem aturat a les esglésies de Santa Margalida (sepulcre de Guillem de Torrella) i de Sant Miquel (la Mare de Déu de la Salut i la primera missa, la humiliació del rei sarraí), a la plaça de Cort (festa de l’Estendard i llegenda de l’Home dels Nassos), davant el Palau de l’Almudaina (escenari de la rendició musulmana a les tropes del rei en Jaume) i a la Seu, on s’hi troben enterrats els dos reis de Mallorca: Jaume II i Jaume III.

Tomba del rei Jaume II a la Capella de la Trinitat de la Seu.

Tomba del rei Jaume II a la Capella de la Trinitat de la Seu.

GRÀCIES A TOTS PEL VOSTRE SUPORT I CONFIANÇA!!!!

Seguiu les fites i mai no vos perdreu…

Fita a Fita és una empresa de serveis culturals i pedagògics.

Fita a Fita és una empresa de serveis culturals i pedagògics.

De mestres i aprenents

Inici de curs 2013-2014 al CP Cas Capiscol de Palma
Fita a Fita amb els docents
(dedicat a ma mare, Francisca Nadal Company 1927-2012)
Avui horabaixa se reprenen les negociacions entre Govern i comitè de #VagaIndefinidaDocents, amb representants de l’Assemblea de Docents i dels sindicats ESTEI i CCOO, després que des del mateix executiu autonòmic es dinamitàs el principi d’acord que era a punt de tancar-se dilluns passat a vespre. Els docents tenen ganes de tancar el conflicte, per responsabilitat. Però la Conselleria d’Educació del Govern de les Illes Balears, i amb ella tot el govern, continuen enrocats en una actitud irresponsable i desestabilitzadora, en perjudici de l’ensenyament públic i dels nostres fills.

El dia 13 de setembre s’inicià un nou curs. Tres dies després, el dilluns 16, començava una vaga indefinida dels docents en contra del TIL (Tractament Integrat de Llengües) i amb el suport de les comunitats educatives de gairebé tots els centres públics de les illes. Més de 120.000 persones sortiren al carrer diumenge passat a les Illes Balears per exigir al govern de José Ramon Bauzá diàleg, comprensió i sensibilitat. Mentre, la caixa de resistència dels docents en vaga ja suma més de 300.000 euros i la lluita continua.

Veníem de mesos de crisi i retallades al sector públic (educació i sanitat), de mesures injustes i insolidàries que incidien encara més en el patiment d’una societat, farta dels seus governants i orfe de lideratge. I el seu clam de dolor i de ràbia esclatà als carrers de les principals ciutats de les illes.

Imatge que ha viatjat per les xarxes socials i que mostra el suport de la societat balear als docents

Aquesta vaga ens ha ensenyat moltes coses i d’aquesta vaga hem après també moltes coses. Sobretot, que la defensa de l’ensenyament és una lluita permanent i necessària. I d’aquesta lluita depèn, bàsicament, el futur dels nostres fills.

Però amb un govern que no vol veure ni vol sentir la veu dels docents i de la societat que els hi dona suport és fa difícil mostra-se serè i comprensiu. Estam davant un govern injust, insolidari, estúpid, inúTIL, insensible i allunyat anys llum de la realitat social i cultural de les nostres illes que permet l’enfonsament del sector de l’educació -del futur dels nostres fills- abans d’admetre que s’ha equivocat amb l’enfocament i tractament de la crisi. Una crisi que, recordem-ho, no va començar dia 16 de setembre, sinó que venia covant-se de mesos enrere. I el govern ho sabia i no va moure un dit per solucionar-ho, llevat d’indignar mestres i famílies amb el atacs continus a les comunitats educatives, a la llibertat d’expressió i a la dignitat dels docents.

L’ensenyament és el sector motriu de la nostra societat i de la nostra economia perquè genera persones formades i amb criteri. L’ensenyament fa l’aportació més important al Producte Interior Brut de la nostra comunitat. Amb la preparació de persones capaces de transformar la societat i l’economia.

I els docents són els que amb el seu esforç i dedicació, curs rere curs, ho fan possible. I ho aconsegueixen sovint per damunt de les seves possibilitats i recursos. I això és una cosa que vaig aprendre de la meva mare, durant els anys que exercí de mestra a Palma i Calvià. L’escola, l’institut o l’universitat acompanya al docent tota la seva vida. El docent mai no arriba a sortir de l’aula, perquè aquesta forma part de la seva vida i mai no abandona ni el seu cor ni el seu pensament. Pare i mares ho sabem i ens som plenament conscicents, i per això volem agrair-lis amb tot el nostre suport, ara que és quan més el necessiten.

Amb el claustre de professors del CP Cas Capiscol

Els meus pares me deixaren moltes fites a seguir, totes elles importants i significatives. Camins que m’han ajudat a avançar per la vida amb seguretat i sense por a perdre’m. Però els docents que m’han acompanyat al llarg de la vida també m’han indicat formes de viure la vida i entendre-la de manera diferent. Fins i tot ara, com a pare de dos alumnes del CP Cas Capiscol, continuo trobant noves fites que m’indiquen nous camins i noves experiències.

ELS DOCENTS EN LLUITA TAMBÉ ENSENYEN!

A la vida sempre som aprenents i mestres. I aquesta és la idea que conté el concepte FITA A FITA: Quan seguim les fites, seguim l’experiència dels que ens han precedit per la muntanya (aprendre); i quan les posam, generam una experiència nova que volem compartir (ensenyar).

si alguna cosa bona ens ha ensenyat la vaga és que els docents són la pedra angular de l’ensenyament, que la seva lluita és la lluita de tots, de pare i mares, dels nostres fills, de totes les comunitats educatives en defnitiva. I que els drets que reivindiquen són els drets dels nostres fills. 

Per una ensenyament públic de qualitat… TOTS SOM DOCENTS, TOTS SOM ESCOLA!!!

La Trapa: més enllà de les cendres, les pedres i el silenci

Un mes després de l’incendi de La Trapa, el gerent de la finca del GOB, Joan Juan, visità el programa de ràdio FITA A FITA/A VIVIR QUE SON DOS DIAS (8/09/13) per parlar de les tasques de recuperació d’aquest espai emblemàtic del sector de Ponent de la Serra de Tramuntana-Patrimoni de la Humanitat. Amb ell, recorreguérem el camí (GR-221) que va des del coll de Sa Gramola fins a la vall de Sant Josep, on s’ubiquen les cases i fins on arribà el foc que s’inicià a la Coma Calenta, vora la localitat d’Andratx, el 26 de juliol passat.
Joan Juan (dreta) i un servidor a l’estudi de la Cadena SER a Palma
Anàrem pel camí de ses Basses cap al coll de ses Pedrisses, d’allà voltarem el puig de ses Basses per arribar fins el mirador del cap Fabioler (o cap d’en Grosser, segons informa Toponímia Mallorca. Perquè “cap Fabioler o també morro d’en Fabioler sembla ser un nom molt més recent, ja que no apareix a les cartografies del segle XIX. Antigament, aquest promontori rebia el nom de cap d’en Grosser. I així el denomina Joan Binimelis en la seva descripció de l’illa de Mallorca de 1595), i d’aquí baixar fins a la possessió de La Trapa.
Els voltants de La Trapa han patit dos incendis importants els últims 20 anys. El primer el 1994 i el segon, aquest estiu.
L’espai radiofònic sobre senderisme s’emet cada diumenge a les 12,30h a la Cadena SER/Radio Mallorca dins del programa A VIVIR QUE SON DOS DIAS/BALEARES que dirigeix i presenta la periodista Marga Vives.
Més coses
I aprofit aquesta entrada en el meu bloc per recordar algunes idees expressades a través de les xarxes socials i que a hores d’ara encara no han trobat resposta. Fa poc, en el Facebook demanava “I qui ‘fiscalitzarà’ els ingressos efectuats en el compte del Govern de les Illes Balears per a la campanya ‘Tot(s) per sa Serra’? Se’ns crema (ens cremen) el patrimoni natural i cultural i, poc a poc també, la paciència.” La Conselleria de Medi Ambient havia iniciat unes tasques de recuperació de la zona cremada, prop del coll de sa Gramoila, i que algú havia denunciat de postisses i mancades de sentit. Per això jo deia que “el problema és que mentre el GOB fa un desplegament organitzat del seu voluntariat en tasques productives dins els dominis de la finca de La Trapa (dins la vall de Sant Josep), que no és precisament l’aparcament públic del Coll de sa Gramola (per on hi passa el GR-221 ‘Ruta de Pedra en Sec’ del Consell de Mallorca i on sembla ser que s’havien iniciat les tasques dels voluntaris reclutats per Medi Ambient); el Govern de les Illes Balears i l’Ajuntament d’Andratx semblen no tocar-hi o, senzillament, no tocar de peus en terra.”
Tanmateix…. (continuarà).
(PD: aquesta setmana FITA A FITA/A VIVIR QUE SON DOS DIAS se’n va fins a les terres del Pla i Llevant de Mallorca amb el Grup Excursionista de Vilafranca de Bonany per recórrer a peu un tram del límit del terme municipal. Una activitat promoguda per celebrar el 200 aniversari de la segregació del municipi de Petra. No vos ho perdeu!!!). JCP

FITA A FITA PER ARTÀ: UN RAIG DE SENSACIONS

Presentació del llibre Un raig d’excursions per Artà
25è aniversari del grup excursionista Un raig d’Artanencs
Diumenge 1 de setembre de 2013     20:30 Teatre d’Artà
Panoràmica de la sala d’actes del Teatre d’Artà, plena a vessar per assistir a la presentació del llibre
(foto: Cati Vallespir @CulturUP)
Amigues i amics, bon vespre
No podria encetar aquesta xerrada sense referir-me necessàriament a l’incendi que s’inicià dia 20 d’agost a vespre entre Cala Torta i Cala Mesquida, i que va afectar prop de 500 hectàrees.
Es tracta del segon incendi més important d’aquest estiu, després del d’Andratx que calcinà més de 2.300 hectàrees, entre les quals les de la finca de La Trapa.
Ho he dit moltes de vegades, però ho tornaré a repetir tantes com faci falta:
No podem permetre que la ignorància i l’estupidesa humana s’estenguin com un caliu abrasador per damunt de tot allò que som i ens representa: llengua, cultura i patrimoni.
I el territori és patrimoni i és país.
Tampoc no podem permetre que perquè algú pensi que “una guarda d’ovelles fa més feina que una brigada forestal” (#findelacita), les retallades en els pressuposts públics i en els serveis que presta l’Administració, i que tots nosaltres pagam (!), calcinin tot allò que som i ens representa. Que tot el nostre patrimoni –i amb ell l’estat del benestar- acabi convertit en cendres per mor d’una administració estúpida i ignorant.
Miquel Berrocal (coordinador llibre), Joan Carles Palos (ponent) i Bartomeu Gili (1er tinent de batle)
L’edició del llibre havia generat una gran expectació, a jutjar per l’assistència a l’acte

Per ara no m’estendré més sobre aquest tema. Ja hi tornarem més tard. Perquè som aquí de celebració.

És sabut que en tot parlament, els agraïments són sempre al final. Però en el meu cas, me perdonareu i me permetreu que capgiri el protocol.
D’entrada, vull agrair als membres del grup d’excursionisme Un raig d’Artanencs que hagin pensat amb mi com a part activa d’aquest acte de presentació del llibre Un raig d’excursions per Artà, editat amb motiu del 25è aniversari de l’entitat.
Miquel Berrocal (esquerra), membre del grup Un raig d’artanencs i coordinador del llibre Un raig d’excursions per Artà, durant la presentació de l’acte.
Portada del llibre
Sempre és afalagador que pensin amb tu, sobretot si és per estar a la presidència d’una celebració tant especial i significativa com aquesta, per compartir un moment tant especial amb gent amb la qual, a més a més, comparteixes moltes coses més.
Però, no ho oblidem, ells són els autèntics protagonistes i per a ells són tots els nostres suports, reconeixements i aplaudiments.
Ara bé, una vegada vaig rebre la convidada a aquest esdeveniment, i ho dic amb el cor a la mà, he d’admetre que me va agafar molt per sorpresa de tot d’una, però que immediatament després m’emocionà molt, alhora que me suscità Un raig de sensacions.

·       FITA A FITA PER ARTÀ: UN RAIG DE SENSACIONS
I això és el que venc a compartir amb tots vosaltres… Un “bon” raig de sensacions!
“Quantes vegades i des de quantes latituds he somniat a sa vorera de mar!”, exclama l’Arxiduc Lluis Salvador en el seu llibre “somnins d’estiu a ran de mar”, mentre afegeix “ple de desig, mirant enfora damunt aquest camí del món i desitjant que mos puga dur envant a altres boreres”.
Qui no ha somiat a vorera de la mar o des de les moltes talaies de les serres de Mallorca, desitjant que aquelles aventures viscudes no acabessin mai i que darrere aquelles en venguessin d’altres, i amb elles altres indrets a descobrir o, fins i tot, a redescobrir, des de perspectives noves i sorprenents?
Quants de somnis, quantes de sensacions hem sentit i viscut a partir de la contemplació del paisatge.
Al cap i a la fi, el paisatge es construeix amb la mirada. I sense persones no hi ha mirada ni paisatge.
Per tot això, el primer raig de sensacions que vull compartir amb tots vosaltres va aparèixer en pensar amb les bones estones viscudes per aquesta contrada i tota la gent que he anat coneixent al llarg dels anys.
Elles formen part del paisatge d’una manera indissoluble, i el fan més hermós encara.
Un instant de la meva intervenció
Va ser a començament dels anys noranta, quan el GEM –Grup Excursionista de Mallorca, del qual en som membre des dels seus inicis, l’any 1973- decideix dur per primera vegada la celebració de Sant Bernat de Menthon, patró dels muntanyecs, per les terres de Llevant i més en concret per les muntanyes d’Artà.
Va ser el juny de 1990 a la Talaia Moreia. Allà ens arreplegarem excursionistes de tota l’illa per a veure sortir el sol, per a compartir l’inici d’un nou dia.
El segon raig de sensacions va venir precisament d’una primera lectura del llibre Un raig d’excursions per Artà, la guia perfecta per conèixer i assaborir en condicions aquest bocí tant important del nostre territori, del nostre país, com és el parc natural de la Península de Llevant i les terres que l’envolten.
Crec que era un deute pendent que algú havia de pagar. I qui millor que aquells que un bon dia, fa vint-i cinc anys, s’uniren i assumiren el repte, no sempre fàcil, de “conèixer el cos i l’ànima del nostre paisatge i, sobretot, donar-lo a conèixer als més joves”. (#findelacita).
A aquesta iniciativa, s’hi sumarà aviat l’edició dels primers mapes Alpina amb totes les rutes del parc natural de la Península d’Artà.
Tornant a l’Arxiduc Lluis Salvador, i resseguint les sensacions de romàntica espiritualitat que traspuen de la lectura de “somnis d’estiu a ran de mar”; aquest creador del “paradís a la terra” que fou MIRAMAR, ens explica “no hi ha llibre més instructiu, ni d’estampes més hermoses, com sa senzilla observació de sa naturalesa, de sa hermosa creació de Déu”.
Així a la muntanya com es fa a la vida!
Si volem conèixer bé la persona estimada, hem de saber què pensa i que sent. Com és interiorment. Alhora que exploram i descobrim la seva geografia física, el seu cos. Reconeixent i seguint totes les seves fites.
Ai, hem dit fites?
Si cercam el significat de “fita” en el diccionari de la GEC (Gran Enciclopèdia Catalana) veurem que a la corresponent entrada ens diu:
FITA f excurs Senyal consistent en un munt de pedres amb què de tant en tant s’indica la direcció d’un camí. Font: Gran Enciclopèdia Catalana
Els excursionistes sabem de la importància que tenen les fites, aquests petits muntets de pedres que trobam al llarg del nostre recorregut i que ens indiquen el bon camí.
Fita a fita feim camí, acostumam a dir els senderistes, i en trobar la darrera i més gran sabem que hem fet cim.
I si seguim les fites, potser mai no mos perdrem.


El meu pare ha estat per a mi la fita més important a seguir, tant a la muntanya com a la vida.
Però n’hi ha hagut d’altres a la muntanya, com en Toni Nebot, en Miquel Fuster “Teret”, en Josep Manchado “Manxes”, en Pep Toni Aguiló o en Pep Xisco Pardo, sense oblidar dues de molt importants, en Manel Osuna i n’Emili Alonso, molt més que dos grans amics.
Però recuperant la fita més important, el meu pare acostumava a dir que per la muntanya s’hi ha d’anar “amb molt de respecte i seny”. Però sobretot, amb “seny de bèstia vella”, exclamava.
Així a la muntanya com es fa a la vida!
Dècades d’experiència per les muntanyes, d’aquí i d’allà, m’han ensenyat que la previsió, la constància, la seguretat i el seny han estat les millors eines per avançar i fer camí.
La previsió, la constància, la seguretat i el seny han estat també la càrrega imprescindible de la motxilla que ens hem endut per explorar territoris desconeguts i inhòspits sense por de perdre’ns pel sender fosc de la inseguretat i la desconfiança amb nosaltres mateixos.
Però seguir les fites, el camí traçat pels que te precedeixen, és sempre aconsellable i molt instructiu.
És igual si després decidim obrir ruta pel nostre compte o investigar itineraris alternatius, l’ensenyament i aprenentatge de la petjada que deixen els altres és igual d’important que el solc de la nostra pròpia experiència.
El concepte fita a fita representa sobretot en el món del senderisme i de la vida mateixa el valor de l’experiència.
Quan seguim les fites, seguim el camí traçat pels que ens han precedit en aquella ruta.
Però quan som nosaltres els qui les dipositam, és quan el concepte “fita a fita” manifesta un vessant nou, el de la iniciativa compartida. Cream una experiència i la volem compartir!
fita a fitaés, per tant, un concepte i una actitud front de la vida. Perquè l’excursionisme és molt més que una activitat esportiva!
D’entrada, és la voluntat decidida per conèixer a fons el cos i l’ànima del nostre territori, de les nostres muntanyes.
Però també és el respecte i el valor a l’experiència compartida. És la idea de recórrer un camí ja traçat, seguint i aprenent l’experiència d’altres que l’han fet abans.
És el respecte als valors de la tradició i de la solidaritat.
Però és també el resultat d’una actitud valenta i emprenedora: la d’obrir un camí nou perquè altres els puguin seguir després i aprendre de la nostra experiència.
No es tracta exclusivament de la realització d’una pràctica esportiva, el senderisme, sinó també d’una manera d’entendre i viure la vida. “Així a la vida com a la muntanya…!”
Per aquest motiu fita a fitaés un concepte i una marca que m’acompanyen des de fa un grapat d’anys, o hauria de dir un raig d’anys.
Des de que vaig encetar el meu primer bloc al Diari de Balears fins ara que ha esdevingut un nou bloc personal, una espai setmanal de ràdio a la SER, una col·laboració a la revista Borino Ros i al diari ARA Balears; i, fins i tot a l’actualitat, un projecte empresarial, de serveis culturals i pedagògics, en el qual hi estic capficat i que aviat veurà la vida, “fita a fita” ha estat amb mi.
Però continuem explorant aquest raig de sensacions que he vingut a compartir amb tots vosaltres.
Un públic nombrós donà suport a la iniciativa del grup d’excursionisme Un raig d’artanencs
·       Sensacions maleïdes: Incendis d’Andratx i Artà
Perquè ha estat, precisament, resseguint aquest raig de sensacions -que com a fites s’han estès davant meu- que he arribat fins a Artà.
Però d’aquest raig de sensacions que m’han guiat fins aquí, n’hi ha una de molt especial: la solidaritat amb les persones i el territori artanenc després d’un fet indignant.
És la indignació per aquesta mena d’estupidesa, fruit de la ignorància o de la mala llet, que provoca catàstrofes ecològiques com els incendis d’Andratx i el més recent d’Artà, al parc natural de la península de Llevant.
En total, prop de tres mil hectàrees del nostre patrimoni natural. Un drama mediambiental que tardarem més de 80 anys a recuperar del tot. És a dir, els meus ulls ja no ho veuran.
I hem de recordar que just aquí, ja se’n havien cremat 4.000 hectàrees en els darrers vint anys.
Se’ns crema el país i el nostre patrimoni. I no ho podem permetre!
Sobretot, quan és la mateixa administració –aquella que suposadament ha de vetllar pels nostres interessos, que són els de tots- la que fa deixadesa de les seves responsabilitats.
Els focs s’apaguen a l’hivern!!!
En cas contrari… Déu ens guard d’un ja està fet!!! Que és el que d’alguna manera ha passat a Andratx i Artà. I el que, si no rectificam, continuarà passat per tot arreu.
La cultura, l’educació, la llengua o el territori són país i sembla que ens ho volen furtar. Si més no, cremar i convertir en cendres.
Però que sàpiguen que mai no serà fàcil fàcil sotmetre i subjugar un poble que, com descriu Joan Alcover al poema de La Balanguera, “sap que la soca més s’enfila quan més endins pot arrelar”.
Idò així som i serem!
Fa poc temps, en un acte reivindicatiu de l’Orquestra Simfònica de les Illes Balears i de suport al GOB per l’incendi de La Trapa, apel·lava a la capacitat organitzativa i emprenedora de la societat civil.
Una societat civil, tots nosaltres, que ara més que mai no ha de permetre que la ignorància i l’estupidesa humana continuï escampant-se per tot arreu arrasant tot allò que som i ens representa, com a poble i com a país; sobre la nostra llengua, cultura i territori; sobre els nostres valors i principis. Sobre les nostres senyes d’identitat!!!
És igual que parlem de Sa Simfònica, la Serra de Tramuntana-Patrimoni de la Humanitat, La Trapa o el parc natural de Llevant. Tot forma part del nostre país, són país. Si desapareixen, desapareix també una part important de nosaltres mateixos.
I els excursionistes, perquè coneixem bé el país i ens l’estimam de bon de veres, no volem que se’ns cremi, que ens cremin el país.
“Si un pi destralegen, la pineda plora;
Si la pineda cau, l’illa se’n dol.”
Diu el poeta Joan Alcover a “La cançó dels pins”.
La solidaritat amb el territori és, precisament un dels trets identitaris de l’excursionisme com a pràctica esportiva i de l’excursionista com a protagonista de l’activitat.
·       Les fites de la història
Com a excursionista, la meva relació amb Artà és curta però intensa.
Bàsicament comença quan la festa de Sant Bernat de Menthon surt per primera vegada de la Serra de Tramuntana-Patrimoni de la Humanitat i se trasllada cap a les Serres de Llevant. L’any 1990 a la Talaia Moreia, el 1995 al Puig d’Alpara i el 1996 al Puig des Porrassar.
Després vendrien un bon raig d’excursions per la península d’Artà, pels voltants de l’actual parc.
Torre de la Talaia Moreia (434m)

De Betlem cap al Bec de Ferrutx, la volta al cap de Ferrutx, l’ermita de Betlem, la Talaia Moreia i la Talaia Freda, entre d’altres.

Com l’itinerari que uneix Cala Mesquida i s’Arenalet d’Albarca pel camí dels carrabiners, tant transitat durant la primavera i l’estiu, i que passa per Cala Torta, Cala Mitjana, Cala Estreta, Cala Dèntol i les platges del Matzoc i de la Fontsalada.
La Torre d’Albarca o del Matzoc

Un recorregut, a més a més, que ens permet acostar-nos a la història –Torre d’Albarca o del Matzoc, construïda i armada per a la vigilància del canal de Menorca durant la dominació britànica de l’illa- i la Talaia Moreia en el Puig de Son Morey, per a la defensa dels atacs dels corsaris.

Perspectiva de la serra de la Península d’Artà i de la Badia d’Alcúdia des de la Talaia Moreia

Però que també ens permet de fer un exercici de memòria històrica amb la presència del campament dels soldats i la carretera dels presos. Tot plegat, fites maleïdes de la història, per haver estat exemples de la repressió duríssima que hi va haver a Mallorca des de l’inici del cop d’estat militar del 36 fins els primers anys de la dictadura franquista, acabada la guerra civil.

Perspectiva del Cap de Ferrutx des del camí dels Carabiners, de Cala Estreta a s’Arenalet d’Albarca

Què vos he de dir? Tot això i molt està inclòs i molt ben exposat en aquest llibre commemoratiu dels 25 anys del grup excursionista Un raig d’Artanencs.

Un llibre Un raig d’excursions per Artà que convida a conèixer i estimar encara més aquesta contrada. La Serra del Llevant de Mallorca és una talaia perfecta que ens permet obtenir una perspectiva nova i diferent de l’illa. I això sempre és enriquidor.

·       L’excursionisme, una eina per fer país

Un fet més que demostra allò que ja he comentat al llarg d’aquesta xerrada.
Que l’excursionisme és molt més que una activitat esportiva. És una actitud front de la vida i l’instrument perfecte per fer país.
Pot ser sigui de les poques activitats esportives que mantinguin les seves essències originals, de l’esperit dels primers romàntics que, empesos per l’exaltació de la naturalesa, sortien a la muntanya a la recerca del paradís perdut.
Tots els que som avui aquí ho sabem perfectament, perquè n’estam plenament convençuts i a més a més ho practicam d’una manera constant.
L’excursionisme és molt més que una pràctica esportiva, és una eina per fer país.
A mesura que coneixes més coses de l’entorn que habites i que forma part important de la teva vida, a mesura que el recorres a peu i assaboreixes totes i cadascun dels regals que t’ofereix, a mesura que més el comprens també més l’estimes i et sents més compromès.
D’alguna manera, el llibre que se’ns ha presentat avui és, si més no, una autèntica declaració d’amor. Posa al descobert i a l’abast de tothom totes les meravelles del patrimoni natural, etnològic i històric d’aquest municipi del Llevant de Mallorca.
Pot ser per això, un apunt més d’aquest a aquesta tesi és el “senderisme il·lustrat” que ha proliferat a les darreres dècades.
Un corrent que ha servit per conèixer la història de les possessions de muntanya, els diferents usos i professions derivats de les activitats agrícoles i ramaderes de la serra, recuperar les llegendes i contarelles dels boscos i muntanyes de l’illa.
Historiadors de la talla de Gaspar Valero o Tomàs Vibot han estat promotors i difusors importants d’aquest nou corrent, tant estès entre els senderistes a l’actualitat i que se serveix de la xarxa per difondre els seus coneixements més enllà de les fronteres locals.
Així, idò, no puc acabar aquesta xerrada sense referir-me a la ingent tasca de difusió del patrimoni natural i les rutes que el solquen a través de les xarxes socials:
·       Toponimia Mallorcade Miquel Àngel Escanelles
·       Tracalada de passosde Tomàs Mut
·       Secrets de Tramuntanade Tomàs Mut
·       Aires de la Serra Mallorquinade Joan Riera Bordoi
·       Fonts de Tramuntanad’Andreu Morell
·       Ulls de Tramuntanade Pedro Miguel Mas Pons
·       Racons de Tramuntana–col·lectiu liderat per Toni Pons “es sineuer”.
·       Mis dias de montañad’Emilio Alonso Sarmiento
·       O fins i tot, el meu propi bloc que aviat esdevindrà empresa Fita a Fita.

Amigues i amics, companys d’excursions, fins aquí aquest raig de sensacions que tenia ganes de compartir amb tots vosaltres. Espero que hagueu disfrutat tant com jo preparant-ho.
Al grup d’excursionisme Un raig d’artanencs, gràcies per convidar-me i donar-me veu en aquest acte. Vosaltres sabeu que aquest raig de sensacions són tant meves com vostres.
Enhorabona pel llibre!!!  Ara toca llegir-ho i començar a preparar la primera ruta.
Endavant idò. Seguiu les fites i mai no vos perdreu!!!
Gràcies a tots.
Joan Carles Palos
@Fita_a_Fita

Artà, 1 de setembre de 2013

TORNEM-HI TORNA-HI

Imatge de l’incendi d’Artà des de Cala Mesquida (font: diari ARA Balears)
“Des d’última hora de dimarts els bombers treballen per sufocar l’incendi que crema a Cala Torta i Cala Mesquida, a Artà i Capdepera, que ja ha cremat unes 450 hectàrees i ha obligat a desallotjar unes 180 persones a Son Barbassa, Son Terrassa i Cutri, segons informa el Twitter del servei d’emergències 112.” (llegit al diari ARA Balears)
Quan acabarà aquest malson? El president Bauzà prometé en campanya electoral que després de l’incendi de Morna, el 2011 a Eivissa, no tornaria a haver cap més incendi a les Balears perquè, assegurà, es prendrien les mesures necessàries perquè això no passés. Idò si volies tassa, tassa i mitja.
El país se’ns crema literalment per Ponent i per Llevant. Més de dues mil hectàrees de la Serra de Tramuntana-Patrimoni de la Humanitat calcinades a ran de l’incendi de la Coma Calenta, i ara prop de 500 (per ara) al Parc Natural de Llevant, que ja en patí un de molt important a començament dels 90 i que cremà prop de dues mil hectàrees. Se’ns crema el país i el patrimoni natural. Tot allò que som i ens representa, convertit en cendres.
Els incendis s’apaguen a l’hivern, amb prevenció. I a l’estiu, els efectius necessaris per poder prevenir les imprudències i negligències d’un grapat d’ases de dues cames. No obstant això, sembla que aquest vegada s’ha actuat amb major rapidesa i aquest matí arribaran efectius de la Unitat Militar d’Emergències i, esperem també, reforços en els mitjans aeris. Així i tot, cal demanar més explicacions i exigir totes les responsabilitats del món.
He escrit aquesta entrada mentre el renou dels mitjans aeris alterava el silenci nocturn de Ciutat alhora que ens alertava de la maleïda presència del foc i de les seves flames voraces.
Continuarà… 
A continuació, diverses imatges de l’incendi d’Artà publicades a Twitter i difoses pel diari ARA Balears (@ARAbalears).